incendis
Focs .
Peresosament pensem la
tragèdia com un gènere antic; ens equivoquem. La tragèdia ens conforma el
viure, la massa de la sang. La desgràcia fatal, sovint, ens fereix, ens
acorrala.
El teatro de la Abadía
representà Incendios de Wajdi
Mouawad a la Llotja de Lleida, teatre que no permet
fluïdamentment el combregar instantani entre actors i públic. Incendios
profunditza fins a la medul·la en el dolor, que l’assumeix sense queixa i el
trasmuda en amor a través de les paraules,
estilitzades .
La mise
en scène ( la primera fou dirigida en català per Oriol Broggi el
2015) no aconseguí pas l’emoció catàrquica, sinó en els màgics moments
silenciosos quan Núria Espert prenia la paraula i ens fascinava amb el seu deix particular. Crec
que el teatre és excepcional : és un dels espais públics en què la vellesa en
tant que bellesa, experiència i saber són aplaudits pel públic. ( Al matí havia
anat a una residència de gent gran: hi havia vist dones velles de la mateixa o
semblant edat que Núria Espert, quietes en una cadira, blanques, ulls closos,
en estat d’immobilitat, gemegant. El contrast fou feridor.) Vivim en una
societat que glorifiquem el valor de l’adolescència. Ens errem de mig a mig.
Incendis és en
l’estela d’ Èdip. Ací, la dona que recerca la veritat. La dona que creu que
aquest llarg viatge el salvarà de l’horror del desassossec. Al fons del cor de
l’obra hi ha la recerca de l’espiral de la violència que clava les seues lianes
punxegudes en el subsòl animal de la consciència humana.
Fills, pares i mares. El cordons umbilicals són, ( Mario Gas en
signa la direcció) trenats a voltes simultàniament, a voltes successivament,
subratllant l’afanyosa cerca en forma de viatge de tota veritat que no deu ser
revelada; que ha de ser descoberta. Car la veritat cura i l’oblit no és
possible.
Actors i actrius de la companyia tendien a l’histrionisme, a
la vociferació. El to de naturalitat elaborada no acabava de notar-s’hi.
Desconcertava : Incendis reclama una concentració continuada. La inexperiència
dels actors- llevat d’un, prou flexible- no aconseguia el pòsit de saviesa que
només modelen el dolor i l’estudi.
Només el convenciment fondo de l’àvia i la mare representades
per Núria Espert, conhortava. Esdevenia la dona que atresora el saber misteriós
i preciós. ( El saber que se li escapa a l’home per l’aigüera de l’acció
inconscient i cretina,per exemple el quefer frenètic de suara .)
L’escena final en què fins i tot el botxí més repentinat és
acollit sota el minúscul plàstic que l’arrecera de la pluja podia ser la síntesi
plàstica d’aquesta alquímia-del dolor a l’amor- a què la paraula dita sàviament
en públic ens transporta en tendra perplexitat.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada