la tria.

ORIENT. No puc separar la lectura de “Haru“ de la presentació que en féu l’escriptora Flàvia Company a la llibreria Punt del Llibre de Lleida. La novel·lista es va mostrar als meus ulls com a musculada, incisiva, lúcida, sàvia. La novel·la de Flàvia Company és escrita des d’una rara saviesa que, pel que ella mateixa relatà, prové de la meditació, la lectura i l’escriptura continuada. Contà que en la seua genealogia familiar posseïa un seu padrí del Pla de l’Urgell lector que només llegia el Quijote i les novel·les que anava escrivint la seua néta, escriptora precoç i admirada : publicà la seua primera novel·la als disset anys. Haru és una lectura profunda que convida a l’atenció i a l’observació d’un mateix : als pensaments, a les paraules, a les accions. A la idea de biografia com a destí, com a misteri. Literàriament presenta una feblesa : l’humor hi apareix poc o no hi apareix gens. La compassió, sí; en diversos personatges : la mare que passeja les sabates que robà el s...

EL NAZI DE SIURANA. Arribat a la tercera edició, “El nazi de Siurana” de Toni Orensanz és un bon treball d’investigació periodística que conté una variada composició d’ingredients que els converteixen en un suc de fruita vermella. Vitamínic i atrevit perquè repassa un dels temes més candents del segle XX : els nazis que trobaren refugi a Espanya. D’entrada, indaga un mite oral que al Priorat era prou conegut : un personatge suspecte, d’un passat fosc, que viu entre boscos i muntanyes prop d’un indret mític : Siurana, Sant Joan del Codolar, el Montsant i Prades. Quan s’hi instal·la - anys 50- , és un lloc remot, amagat, secret. Segon, aquest personatge està casat amb una dona que el sobrevisqué . Parella sense fills, ella, de nom Anita Salden, es comporta d’una manera secreta i severa en el moment de ser entrevistada pel periodista . Es tracta d’un dels cims literaris del llibre . Molt novel·lesc. Oculta, també el seu passat. Tercer, a Siurana Jan Buyse – aquest és el nom d...

POESIA DE JOVENTUT. La introducció al volum VI de   de Jordi Pamias – poesia de joventut , segons ell mateix revela- mostra en la seua expressió lacònica respecte a si mateix, un fet iniciàtic. “Tenia 10 anys quan els meus pares em regalaren el poema “ Canigó”, de Jacint Verdaguer, i pocs anys més tard, l ’ “Atlàntida”.” Una de les claus ocultes : aquests pares que regalen un poema llarg de Verdaguer a un xiquet de 10 anys en una vila quieta anomenada Guissona, en una terra plana i ampla, la Segarra. És el llegat . L’objecte màgic que et canvia la vida, que et reclama el teu compromís. No sé si hem d’imaginar aquest xiquet també   tan quiet com la vila de Guissona. Sí que hem de veure les   novel·les de   Josep Maria Folch i Torres, que la mare guardava en una calaixera com una deixalla   amagada dels temps de la República, de les il·lusions desades .   Aquest fet es deuria produir en 1948.   Un context de pau de cementiris de Sinera. ...

Poesia tallant . Esmolada com la fulla d’una vella destral que talla sense pietat , “Suite borgenca” , escrita per Eduard Batlle, és una obra contundent que arrenca de la passió filosòfica – de la veu de la passió inútil, ara menystinguda, de saber, de conèixer, d’escrutar- i creix com un arbre retorçut, poderós, de branques llargues, ple nafres i pell morta fins a una alçada que mira un penya-segat boirós batut pel mar. Hi ha obres que naixen amb l’alè de l’esperança. N’hi ha que naixen amb l’alè del sentit de la tragèdia. “Suite borgenca” és en aquest costat : el de la música tràgica. El de les ametlles amargues.    És una obra que naix en la més negra, silenciosa i privada aigua de la intimitat, amb un gran fred interior – el fred gèlid que ve de les cavitats la terra, que sol donar fruits lluny del coneixement lluminós, perfumat i atònit. És un llibre que no cerca la llum meravellosa del sol de l’esperit i la feliç conjunció del moviment i de la companyia ...

FALSES  MEMÒRIES . Llorenç Villalonga no és pas un escriptor que caigui gens de simpàtic al lector. Llorenç Villalonga era un senyor : els senyors no han de suscitar pas afalagadures. Només els cal ser. Estan acostumats que els serveixin, que els pagesos els duguin la fruita més dolça del secà més aspre. Per això, no hi confraternitzes . Només quan t’explica,   que escriu a   la matinada, que el temps del record de París se li fon als dits. I mig adorm, amb els ocells de l’alba a la finestra. O escriu sobre la seua dona, cosina seva, amor primer; amor final- pel mig , les vel·leïtats de la joventut ociosa del Terreno de Palma . Són les memòries d’un senyor de Mallorca educat en la contenció, en francès, per allò de la llengua de cultura del segle XIX ; i a Espanya, per allò que tot quadre necessita un marc. Un senyor que escriu és una raresa : com son pare és bastant abúlic. Escriure, en el seu grup social, és estrany. La influència de la biblioteca de son ger...