la tria.

PEDRALS  L’obvietat pren la forma de ventet suau a les escales de l’església de sant Martí, davant del Bar Gilda, cantoner. El sagrat i el profà que es veuen les cares. Les taules plenes de poetes; de polítics i empresaris, no n’hi ha; els cambrers, de  carbó d’antracita, anant i venint amb cervesa . Davant del micròfon, el poeta Josep Pedrals, amb cabells dalinians i una mica de panxeta, esdevé un rapsoda que, de manera instintiva, precisa i deliberada, ens retorna l’oralitat primera de la nostra cultura literària. És el poeta-joglar ( o el joglar-poeta dels primers trobadors a sou dels senyors i reis medievals, sovint tan gasius).  Potser és aquell poeta joglar que imaginàvem les tardes d’hivern a les taules de la biblioteca llegint història literària mentre somiàvem les tavernes medievals. Tal vegada només és fumera de la imaginació car els joglars han buscat les corts: paguen més ; però fa goig de sentir que la imaginació pren carn i es torna verb a les envistes...

FÚRIA A LA CARRETERA. “Mad Max”(2015) produeix un efecte hipnòtic tan agradable com observar les estudiants d’ eso de la ciutat a l’hora intempestiva de la guàrdia de pati, al mes de maig .  D’una manera descarada i conscient ensenyen les blanques cuixes d’una forma que remarquen la seua naturalesa primera, encantadora. L’aparença és d’inconsciència; tanmateix, intueixes un tascó violent. Volen poder, i el volen sense contemplacions en un acte d’afirmació seductor. Max Mad és una distòpia que mostra un món desolat, bàsic, estàndard, tens, agònic, d’aigua escassa, opressió abundant i una ciutat de la gasolina. En aquest desert ni l’amor en almívar prospera. Certes noies de cuixes rutilants també s’apunten a aquest món de pell, de sandàlies que remarquen les qualitats felines. Torna a ser una forma de la desolació. De la brevetat mental. Del pur encantament en la mirada. Ells juguen a futbol ; elles s’exhibeixen. Altres, s’ajunten en colla. Tot bàsic sota el sol de maig.  I t...

Il·lustració . http://museualmacelles.cat A Almacelles, les passes m’han dut a divagar per la vila, carrer major amunt. He vist l’antiga escola Pitàgores renovada ( qui li va posar un nom tan bonic ? ). Orientada al sud, el sol del migdia hi cau amb una inusitada força. Cap arbre, cap ombra, cap flor. Obro la porta amb suavitat, com qui entrés en una altra dimensió espacial. El guia, historiador i sociòleg, m’ha rebut amable i doctament. M’evoca que fa anys, l’arquitecte Lluís Guasch, curiós, apassionat, em portà uns plànols de la vila d’Almacelles. Me’ls ensenyà com un tresor. Havia descobert els plànols fets segons uns esquemes mentals il·lustrats: papers, plànols, idees, històries. Un intel·lectual sovint entra en orgasme mental en descobrir un fet vedat, ocult a la majoria  . Ara d’aquesta vibració intel·lectual n’han fet un museu ( Els museus d’ara són més actius : promouen la curiositat). El guia m’ha portat per les antigues aules de primeries del segle XX. Aules obertes...

A Màrius Torres, La tomba lluminosa del desig. Al mirador meravellós del sanatori  veus la bellesa de l'infinit intuït,  el gran sud, la passió del mar, l'aroma salobrós de l'amor,   però les marques del dolor  deixen emprempta fonda a dins d'un cor espantat  .  Voldries ballar, sentir, fer l'amor un dia de juny, sentir l'alba a la pell  i els besos color de préssec desvetllant-te del mal son de la mort. Però el món del sentits és lluny. Només un pensament de paraules i una mica de déu que cimeja com una volta de greuge. T'estires al sol un dia més. Mires els núvols que canvien com l'aigua del riu, sents el desànim com una sang quieta que ja no sap córrer . Tanta llum et torna les paraules transparents. Necessites la Nit. La immensa Nit per il·luminar els detalls : la voluptat de la música, el tremp del desig la pura i clara necessitat de ser.  Boscos, cingles, fonts clares, el cant auster del rossiny...

El nou disc de Meritxell Gené. Les actuacions en directe de cantants i músics acaben sent fites de pedres blanques en el temps vital . Meritxell Gené, que presentà a Lleida el seu darrer disc intitulat “Branques”, fou una experiència emotiva diferent a escoltar el seu cedè . La nostra vida psicològica íntima, sense aquestes fites, esdevé erma, deserta. La música reproduïda presenta, sense dubte, l‘avantatge de la reproducció infinita i universal, però la música és pensada per a un lloc, per a un vespre, per a un estat emocional. Aquest preàmbul és pertinent perquè a l’hora de narrar la música de Meritxell Gené m’és impossible de destriar-la de la seva forma particular de cantar-la en directe. Ho subratllo perquè penso que la vulgarització dels aparells de reproducció musical ha significat la vulgarització de la música. En la música també el retorn a les fonts originals significa el retorn al sentit original de la música : bellesa, curació, emoció, experiència psicològica profun...

VEUS EN VERS. VAGITS DE LLUM.  Sala La Unió. Alpicat ( 28 de maig de 2015) Anant cap a l’espectacle “ Vagits de llum”, vaig ensopegar la feliç confluència del traç blanc d’un avió a reacció que fregava la lluna creixent, molt clara,  al capdamunt del cel vespertí.  Semblava un bon auguri. La lectura i comentari de “El gabinet dels antics” de Balzac del club de lectura de la Biblioteca d’Alpicat va ser precedida per una lectura en veu alta de Joan Vinyoli pel grup de rapsodes “ Veus en vers” a la Sala La Unió, que, per un dia , semblava el Cafè del Teatre : tauletes a les fosques, música de jazz, i un escenari ben parat.  L’obra poètica de Joan Vinyoli, en aparença, és trista , només en aparença. La seva confiança íntima en la paraula i en la poesia l’acaben de convertir en més amable, més fabulosa, més bella- sense amagar-ne la tristesa. La tria de “ Passeig d’aniversari”, i “Domini màgic”, segurament dos dels seus millors llibres, acusaven  l’aposta de l...

LA MEMÒRIA. A l’abril fullós, al club de lectura de la Biblioteca d'Alpicat , hem llegit “El tramvia Groc” ( 2013 ) de J. F. Mira.  Novel.la teixida en forma de memòries .  Les persones més grans del grup mostren la seua passió en recordar un món debolit que els és molt present. Alguna lectora desenterra vells substrats de la memòria; un altre evoca unes excursions de la infància des del poble de Gràcia fins al port. Altres, olors. Les sensacions. Les impressions sensuals. La memòria acaba sent, sobretot, impressió sensitiva. Una pregunta plana per damunt del grup : els joves d’ara, els néts, què percebran d’aquest món debolit ? què seran ? com seran ? Una bella idea ajuda a comprendre la situació : nosaltres estem molt habituals ales coordenades temporals– la comprensió del Temps ens és fonamental ; la història ens és consubstancial- ; en canvi, els més joves es mouen àgilment i superficialment en l’Espai. L’espai sembla ser la seua  gran coordenada: el món s...