la tria.

  Lluna plena.   Sam Shepard, eminent dramaturg força desconegut entre nosaltres, que morí el 27 de juliol de 2017, ha estat traduït ara al català per Dolors Udina, que sosté que la traducció és la tasca de lectura més completa i grata que coneix.    Espia de mi  és el seu darrer llibre. Patti Smith, amiga seua, n’edità el manuscrit. El llibret és sorprenent, diferent al que és habitual : la tècnica que el converteix en únic és un distanciament de si mateix que li fa escriure sobre si com si fos un altre. La primera oració del llibre és una declaració d’intencions : “Vist en la distància”.  S’observa a si mateix, es descriu : “Des de l’altra banda del carrer, es difícil determinar com és de vell pels vidres del porxo que l’envolten. Per les ombres que l’envolten.” Es mira, s’explica com si fos una altra persona : “Un aventurer solitari. Un bandit emmascarat. No sé de què es protegeix”. Conta una forma d’estranyament extrema que el lector percep amb perplexi...

ELS ULLS QUE MIREN :  La trinxera infinita és un film dels que comencen per fer sentir l’espectador la forta violència dels trets i les persecucions. L’heroi és un militant d’esquerres perseguit en una algaravia de sang i mort, en el cop d’estat dels generals. El cacic local i l’exèrcit conxorxat, amb llicència per matar. Un vell pou, que prefigura el tancament com a tema central del film, situa l’arrencada en un terreny de discussió política, que de seguida s’abandona. El començament podria fer pensar en una pel·lícula de denúncia de la contra-revolució que arbitrà l’exèrcit d’Espanya en l’estiu de 1936. L’alè del qui corre perseguit pels soldats serà de seguida mudat per la quietud del forat a la casa pròpia, amagat. Ho sembla però, com he escrit, de seguida la pel·lícula es torna un film sobre el tancament i l’amagar-se. I pren una direcció psicològica amb un pes creixent del sentiment i l’acomodament. Dit amb una mica de tristesa : el que volia ser un film de de...

CINE EN FORMA DE TBO. EL CINE QUE ENYORA L'ÈPICA .  El cinema que ara es projecta a les pantalles és un indici sociològic del moment històric, de la mentalitat general que vivim o l’art cinematogràfic d’ara té les seues regles al marge del seu context ?  L’espectador és conscient del que el film presenta o, ras i curt, ho sent, i no hi pensa gens ? “ Intemperie “, que s’ha estrenat sota l’epígraf ben gallard de “Cine espanyol”, dirigida per Benito Zambrano és un TBO en el bon i mal sentit del mot. És una història ben orquestrada que distreu però no commou, una història visual molt simplificada, en un espai de post-guerra mític, molt mascla, tòpica- res del que s’esdevé s’escapa del previsible, en què el desert no és solament una forma d’evitar una producció cara, sinó una herència volguda del western. És un TBO de personatges bàsics, de belles imatges de capaltards idíl·lics, políticament correcta- amb cops d’efecte visuals-, i on predomina un esquema narra...

LES TESSEL·LES D’UN MOSAIC. Les obres escrites en forma d’aforismes havien estat molt habituals en altres èpoques : les píndoles de pensament havien estat com a indicacions per a les cartes de navegar en el món moral, sempre tan complex. Fins i tot, en els fulls dels calendaris del pagès o en les llibretetes dels forners, s’hi estampaven aforisme de tipus popular, de tipus” Al pa, pa i al vi, vi”. Ara el llatinista Antoni Seva Llinares, després d’una dilatada vida com a professor i escriptor, n’ha publicat una d’excel·lent amb el títol de Mosaic, Màximes i pensaments, a les publicacions de la Universitat de València. Aquestes pastilles de pensament o tessel·les d’un mosaic moral més ampli presenten una gran utilitat com calmants dels estressos habituals de les xarxes socials i de les televisions i ràdios.  Si em permet l’amable lector, li diré que és un volum ordenat per pensaments breus, de temàtica molt variada, sense voluntat sistemàtica, que p...

El temps de les cireres de Montserrat Roig.  La qüestió ara mateix és : ¿ n’hi ha prou per escriure una novel·la de descriure el temps i l’espai que ha una persona li ha tocat en sort de viure ? ¿ N’hi ha prou o falta una estructura sòlida que sostingui la novel·la més enllà de la veu narrativa que conta i reconta linealment allò que ha viscut i vist amb un estil de pur acontentament beneïtament feliç de si mateixa ?    En general, El temps de les cireres és una novel·la molt imperfecta – no és pas una gran novel·la- per un defecte de composició evident : no és una novel·la que desplega harmoniosament una història, que tria un espai, que talla una conclusió amb les eines del pensament sinó que és un quadre pintat en el moment del que es va anomenar la transició – el moment de l’agonia del règim del General Franco. Les confusions en la novel·la són múltiples . N’assenyalaré només una, que van veure les lectores més informades i atentes : no n’hi prou en desc...

Patti Smith  Pensant, pensant, arriba un dia que t’ha escapolit del teu institut a comprar llibres –cada vegada és més difícil escapolir-te’n- i, per atzar, saludes els teus antics companys d’escola, del poble, que estan prenent el sol, abans de començar la feina, amb molta catxassa. Els dius que vens de comprar llibres, i et responen amb perfecte convenciment : és el teu. Comprar i llegir llibres és el teu. Ells són electricistes a l’ajuntament i tu ets un periodista que escriu una hojita cada setmana al diari local i ensenyes a llegir en una llengua que ara volen escombrar del mapa.  Escriure, llegir és el teu . No és pas  el seu . I tu penses : no era aquest el tracte : escriure i llegir és una cosa pròpia de la ciutadania cultivada. De l’electricista i del professor. Del pagès i de la dona que ven peix. De la doctora, del treballador artesà i el policia. No és una afer dels  sacerdots de l’escriptura : un clergue de l’escriptura, ço és, algú que en viu,...

 R eparar  . El pa de la vall del Torrente Cimon – la vall de Sant Martino de Castrozza i Primiero – és un pa petit, blanc immaculat, religiós, d’una blancor que evoca la puresa dels lliris. Ingràvid, a pes, que costa un no-res. A Feltre, la petita ciutat més a prop, al sud, vam fer cap a una llibreria literària força bonica , assortida i acollidora que estava situada al davant per davant d’una sòfora grandiosa, esponerosa, de soca grossa, de petites flors grogues disseminades per terra al bell mig de l’estiu. Les ciutats són els arbres. I les llibreries, penso mentre hi deambulo els ulls pels prestatges atapeïts de novel·les . Allí hi vaig comprar un volum, molt menut, dins una col·lecció suggerent dita la  Cattedra del Confronto ( deu ser que encara tinc una actitud reverencial sobre la paraula  càtedra i ,  encara més, sobre la del confronto ) que conté dos bons articles que tracten un assumpte candent des de dues perspectives.  El confronto...

Ep !  Ets  el que penses,   i no ho saps ! Ressenya de Positive thinking, de Gill Hasson.   En l'abudant bibliografia del pensament positiu cal consignar l’aparició de  Positive thinkink , signar pel professor i coatching Gill Hasson. El llibre conté una part teòrica, molt comprensible, en què es desenrotllen les idees sobre el pensament positiu; una part més reflexiva en què se sol convidar el lector a rumiar sobre les pròpies característiques de pensament, i un pinyol, molt ben compendiat en què s’arrengleren les idees més actives de cada capítol. L’autor parteix d’una tesi elemental : la nostra actuació depèn, vulguem o no vulguem, del que pensem : idees rebudes, sobreenteses, de la família, de la societat, del temps viscut, sovint sense consciència de com actuen en nosaltres. Aquestes idees acabem conformant la nostra mentalitat i el to de les nostres actuacions i reaccions. Gill Hasson ens proposa de fer-nos-en conscients i ens proposa...

NOMÉS IGNORÀNCIA PURA ? Una crítica de "El reino".  Polèmica i aplaudida, “El reino” és una pel·lícula tant ben narrada en el gènere de thriller com mal resolta com a  anàlisi de les estructures corrompudes del poder,  tal com escriu eficaçment Marta Medina, crítica de El confidencial. Rodrigo Sorogoyen ha triat un ritme de composició imparable, veloç, ben organitzat, amb alguns moments estel·lars com ara quan en un balcó del despatx oficial l’heroi caigut, hilarantment,  incita a xerrar i dir pestes jocoses dels dirigents del seu partit a una antic company de files. El magnífic retrat hiperbòlic del personatge central- un tal Manuel Lopez Vidal que resumeix un heroi anti-ètic - és el més  bo i encertat del film en la mesura que té un cert gruix humà que creix  : no és només un ésser execrable, amb multitid de camises i trajes, que concep el seu partit polític com a forma d’enriquir-se sinó que posseeix una certa enteresa en la seua def...

EL FAR EN LA NIT.  Ara mateix sóc a l’aeroport de Ponta Delgada. Dotze de migdia. La setmana de vacances ha estat brevíssima. L’arxipèlag de les Açores és molt dispers, molt disseminat. Per poder viatjar d’una illa a l’altra – Horta, Pico, Flores -  tant els turistes com els nadius usen l’avió. L’aeroport és menut. Les altres illes llunyanes, algunes deshabitades.   Nosaltres hem estat a Sâo Miguel, una illa allargada, on hi ha l’aeroport principal. Sâo Miguel és una extensa illa que conté sete cidades al sud i punta Cava al nord.   Avui ha estat un dia plujós, molt nuvolós, molt gris. Hem vist la pluja petita caient sobre la piscina que l’hotel tenia al bell mig de l’edifici. Diu el guia que és clima habitual de l’hivern i de molts dies de la primavera. Cel tapat, de plom fos. La setmana ha estat rutilant de sol i vent. Penya segats. Platges de sorra negra. Al capvespre, de llum molt allargada i groga, han estat molt lents. Alguna vegada, al jardí de pr...

ABANS DE LA REPÚBLICA.  Després de llegir Els vulnerables, estic convençut que la Història de l’Obrerisme a Catalunya, si és que tal sintagma posseeix algun significat ara, és un tema del qual cal saber més, per bé que els materials estiguin dispersos en tota mena de llibres i papers, inèdits  o desconegut per al gran públic.  Ara que l´únic que se’ls acudeix als legisladors educatius ara mateix és incorporar l’evangeli dels cursos d’economia d’empresa i tecnologia als nous plans d’estudi, i reduir a la mínima expressió  els estudis de literatura i filosofia, llegir-lo és quasi revolucionari.  Un mateix constata en els estudis publicats durant el temps del pujolisme, que la història de la burgesia era l’element més conegut, imprès i valorat. Cada cosa posseeix el seu valor:  la història de l’obrerisme català ha circulat sovint per canals clandestins. Ni tan sols els partits que duen l’adjectiu obrer al seu nom de pila han aconseguit de fer c...

SUBTIL INTEL·LIGÈNCIA.  Quadre pintat per Paloma Belenguer Fa poc s’ha publicat en català, traduïda bellament per Ferran Ràfols Gesa, la primera novel·la que l’admirat Vladimir Nabokov va escriure directament en anglès en 1941, any d’història sorollosa i combatent a les planes d’Europa, intitulada La veritable història de Sebastian Knight. Llegir-la, ben estirat al sofà en aquests dies freds de febrer, és comprendre que les novel·les de Nabokov són moltes impressions plaents alhora: transformació, curiositat, sorpresa, coneixement, fascinació, llenguatge, però, en els autors més refinats com ell,  no necessàriament els més lliures, sinó aquells que refermen el valor acumulatiu de la cultura, les novel·les són moviments i accions subtils d’intel·ligència en una platja d’hivern ; formes de remarcar un detall de llum viscuda; un somni conservat; un matís de pensament inadvertit; una tensió metafòrica d’estil de què cap companyia elèctrica et passarà  factura; una b...

ORDESA  S’ha escrit que un crític ha de saber determinar si una obra és bona o no ho és pas. Aquesta és la seua principal comesa. Al meu entendre, Ordesa és una bona obra, tot admetent que, com les pastilles prescrites pels metges, s’ha de llegir en dosis prudents, sense sobrepassar-se.  D’altra banda, Ordesa és clarament una obra que deriva de la poesia de l’autor nascut a Barbastre. El rastre de l’epíleg amb poesies que són en l’òrbita mental i temàtica del llibre prou ho indiquen. L’evolució cap a la prosa fa guanyar, per insistència i profunditat, la força del seu llibre.  Des del romanticisme ençà, la pura sinceritat ha estat un valor diamantí que autors i crítics han valorat. Ordesa és un llibre sincer que indaga una complexa i sentida relació amb els pares. Més precisament, és un altre llibre sobre la pèrdua dels pares, emperò des de la perspectiva d’un home espanyol de classe baixa, o si ho volen, de classe mitjana-baixa. L’assumpte ha tingut exemples clàs...

La Ciutat de Sarlat. Sarlat – la Canèda és només la tercera població de la Dordogna, emperò  el vell Sarlat, perquè el modern no se separa gaire d’una vila francesa contemporània – és una bella ciutat medieval, a l’entorn d’una abadia,  amb aspiracions renaixentistes que va quedar fora de les grans vies de circulació i, doncs, ha restat estranyament aturada en el temps, amb les teulades fosques i obliqües. Quan hi entres, un dia d’hivern sense gota de sol, et sorprèn la rara concentració d’edificis, carrerons i carrers d’aire medieval. Un carreró dedicat a Bertrand de Born, que surt a la Divina Comèdia amb el cap a la mà. Entrem en un palau on hi exposa un artista : les escales de cargol et transporten a un temps pretèrit de manera instantània. Hi veiem, en especial, els palaus del segle XV i XVI que en el nostre país o foren devastats per les guerres o no se’ls dóna cap importància. El que Sarlat posseeix és la densitat d’edificis nobles que a primer c...

L’enterro de l’articulista.  He tingut la sort de veure una bona adaptació d’articles de diari de Josep Maria de Segarra, poeta famós en la dècada dels anys 20 i 30 del segle passat i articulista sorneguer, tertulià, bon vivant, que escrigué en una revista mítica intitulada “Mirador“- el floret de la seua època. “El perfum dels dies” són la mostra somrient d’un altra època, menys estressada que l’actual, moment històric, crispat i confús, eufòric i deprimit, que vivim . L’adaptació dels articles de Segarra s’han representat en un teatre petit dit Teatre de la Gleva, amb dos actrius i un actor que, a més, toca el clarinet talment com si fos un curiós enterro. Sé que serà difícil per al públic lleidatà de veure aquesta obra. M’esforçaré a evocar-lo amb el goig d’ajudar el lector a fer-se una idea novel·lesca de la insòlita obra teatral. S’hi representava el sepeli de l’ínclit prosista present en forma de retrat, calb i amb cigar a les mans, com en els antics manuals de literatura...

Un lloc   des d’on estimar.   Un club de lectura pot esdevenir formidable, sensacional. Havíem llegit el llibre “Un lloc des d’on estimar” de Joan Margarit. Llibre subtil sobre l’estimar en temps de vellesa. Sobre els llocs on la vida es fa . Llibre per estimar. A primera hora temia que no hi hagués ningú : feia un vent àrtic i una lluna quasi plena : els rajols del terrat freds. El vent fuetejava. Cada estació dóna un aire nou a la Biblioteca (vella escola refeta en Biblioteca). La tímida llum groga ventejada, la porta mig tancada convidava a la novel·la de misteri. És clar que el cervell humà, en estat natural, està més alegrement predisposar per a la narració , per la història . És un arbre sinàptic més frondós. Ja hi ha roderes antigues. La poesia és un camp a través. No hi ha senders. Els lectors hi estan més avesats a la novel·la: els personatges, els seus sentiments expressats sense gaires voltes simbòliques, les peripècies, els desenllaços, les mirades . La n...