En un institut de batxillerat a Phnom Penh

 Pol Pot .



Vam arribar a Phnom Penh coneixent les bestieses de Pol Pot comeses entre 1975 i 1979 a la capital de Cambotja.
Un company de viatge n’havia conegut el lloc i les històries en un viatge anterior: als anys noranta, amb els fets molt tendres.
La visita del lloc de confinament i tortura dels adversaris del nou règim va ser angoixant. En Pol Pot s’hi afegia un element de crueltat primitiva. L’home, en contextos extrems, pot ésser,- i ha estat-, furiosament agressiu i tremendament assassí. No sols lleons o panteres. Homes.
 Em va sorprendre que els dirigents comunistes usessin un institut dels temps colonials francesos com a presó. Aquell institut d’ensenyament secundari de Phnom Penh era molt ben construït . Posseïa un bell pati, ample, amb arbres. Les aules eren ben orientades, il·luminades. Els passadissos i escales convidaven a imaginar els estudiants cambotjans d’abans de 1975 amb una visible sociabilitat amable.
Tanmateix, després de 1975, aquell institut és una panòplia de l’horror. L’esperit d’ensenyar, sempre noble, ha fugit d’aquell lloc per sempre més.
 El silenci es torna espès. Potser un dels documents més inquietants és la fotografia de la dona, amb el seu fill, d’un militar que intentà un atemptat contra Pol Pot, i fallà. És bellíssima i coneix la mort a prop. La mort de tota la nissaga- inclòs el bebè- formava part del propòsit deliberat dels comunistes maoistes de destruir els adversaris fins a l’arrel per evitar la venjança. Matar nens també formà part de la política de Pol Pot.
Anàrem després al memorial de les fosses comunes fora de Phnom Penh entre carreteres plenes de clots i caos circulatori. El guia cambotjà ensenyava el Palau Reial, impol·lut, amb gran delectança mentre que la ciutat navegava en un laberint calorós difícil de capir per a un europeu. El sentit comunitari és molt escàs. La netedat pública, molt arbitrària. La netedat personal, perfecta.
Al memorial veiem una columna de calaveres amb forats de diversa mida i estil. Mataven tirant al cap amb tota llei de baionetes, barrons, destrals, ganivets i altres eines brutals. Escruixidor.

Només la naturalesa amorosia tanta misèria. Callàvem; escoltàvem; miràvem. Un ocellet dansava un ball de festeig nupcial davant d’una femella invisible i potser reticent. Feia gràcia, l’ocell estarrufat obrint el ventall enmig d’aquell silenci parat, quiet, sepulcral, atònit.   

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Lectures per recordar ; lectures per recomanar.

  Lluna plena.   Sam Shepard, eminent dramaturg força desconegut entre nosaltres, que morí el 27 de juliol de 2017, ha estat traduït ara al català per Dolors Udina, que sosté que la traducció és la tasca de lectura més completa i grata que coneix.    Espia de mi  és el seu darrer llibre. Patti Smith, amiga seua, n’edità el manuscrit. El llibret és sorprenent, diferent al que és habitual : la tècnica que el converteix en únic és un distanciament de si mateix que li fa escriure sobre si com si fos un altre. La primera oració del llibre és una declaració d’intencions : “Vist en la distància”.  S’observa a si mateix, es descriu : “Des de l’altra banda del carrer, es difícil determinar com és de vell pels vidres del porxo que l’envolten. Per les ombres que l’envolten.” Es mira, s’explica com si fos una altra persona : “Un aventurer solitari. Un bandit emmascarat. No sé de què es protegeix”. Conta una forma d’estranyament extrema que el lector percep amb perplexitat : “ i es passa el dia gro
Més informació

Els aforismes d'Antoni Seva.

Imatge
LES TESSEL·LES D’UN MOSAIC. Les obres escrites en forma d’aforismes havien estat molt habituals en altres èpoques : les píndoles de pensament havien estat com a indicacions per a les cartes de navegar en el món moral, sempre tan complex. Fins i tot, en els fulls dels calendaris del pagès o en les llibretetes dels forners, s’hi estampaven aforisme de tipus popular, de tipus” Al pa, pa i al vi, vi”. Ara el llatinista Antoni Seva Llinares, després d’una dilatada vida com a professor i escriptor, n’ha publicat una d’excel·lent amb el títol de Mosaic, Màximes i pensaments, a les publicacions de la Universitat de València. Aquestes pastilles de pensament o tessel·les d’un mosaic moral més ampli presenten una gran utilitat com calmants dels estressos habituals de les xarxes socials i de les televisions i ràdios.  Si em permet l’amable lector, li diré que és un volum ordenat per pensaments breus, de temàtica molt variada, sense voluntat sistemàtica, que permeten u
Més informació

El temps dels codonys. Lectures al club de lectura de la biblioteca d'Alpicat.

Imatge
El temps de les cireres de Montserrat Roig.  La qüestió ara mateix és : ¿ n’hi ha prou per escriure una novel·la de descriure el temps i l’espai que ha una persona li ha tocat en sort de viure ? ¿ N’hi ha prou o falta una estructura sòlida que sostingui la novel·la més enllà de la veu narrativa que conta i reconta linealment allò que ha viscut i vist amb un estil de pur acontentament beneïtament feliç de si mateixa ?    En general, El temps de les cireres és una novel·la molt imperfecta – no és pas una gran novel·la- per un defecte de composició evident : no és una novel·la que desplega harmoniosament una història, que tria un espai, que talla una conclusió amb les eines del pensament sinó que és un quadre pintat en el moment del que es va anomenar la transició – el moment de l’agonia del règim del General Franco. Les confusions en la novel·la són múltiples . N’assenyalaré només una, que van veure les lectores més informades i atentes : no n’hi prou en descriure detallam
Més informació