Lluís Foix.
“No comprenen les
novel·les, com jo no les comprenia a la seua edat, perquè no tenen cap espill
moral o molt poques experiències vitals per a reconèixer-s’hi. Quan compleixin
cinquanta o seixanta anys potser assaboriran les malícies de La Vídua Reposada,
o potser els jocs de Plaerdemavida i Carmesina, que queden en segon pla “,
“No és cap estranyesa:
pocs han entès Tirant lo blanc, qui millor ho féu fou Mario Vargas Llosa, que ara desfila amb la
Isabel Presley a la Fiesta del Cine. Deu ser el màximum d’un novel·lista de
l’estil del peruà : un flash ben enfocat
de gust per l’aristocràcia de l’esperit en un diari de masses. Viure la seva novel·la. Deixar
d’escriure-la ; o, potser,
escriure-la i viure-la. Tot alhora “, va escriure el professor després de
sortir de la classe.
El periodisme
depèn dels lectors com els professors depenen dels alumnes . Bons lectors fan
bon periodistes. Nosaltres ja som lectors distrets. A Sant Feliu de Guíxols la
casa natal d’Agustí Calvet, àlies Gaziel li indica que el periodisme dels anys
vint i trenta – Gaziel i Pla- és el periodisme dels fills de la burgesia . Els
fabricants. Li agradaria indagar on arrela aquell món del qual només en veu les
cases altes, amb portalades de fusta senyorial. Són gent d’una altra classe
social. Res dels pagesos del
baix-segrià. Josep Pla és un
fabricant de llibres. Un fabricant d’articles. Gaziel, un home d’esperit. El
treball. Sempre el treball. El producte acabat.
El periodisme té
una arrel embriagant que jo no he conegut sinó de lluny : les taules de les
redaccions enmig de gent culta. Homes llegits. La conversa boja, la taquicàrdia
del cafè, el viatge a una ciutat estrangera, la rara il·luminació en un sopar
amb vi bo. La follia del debat marejador. L’enlluernament per la ment de
l’altre. La influència en el moment. La fugida dels diaris. El nostre
periodisme ha estat un periodisme solitari, sobretot en els darrers anys. Sense
ser-ne conscient- a penes mai som conscients de res- la forma més alegre del
periodisme foren aquelles trobades culturals de les Valls d’Àneu, que tingueren
tant alegre combinació de felicitat aparentment gratuïta i lleugera.
Ara Lluís Foix,
d’una manera molt tímida ha publicat un volum sobre la redacció de la
Vanguardia que ha intitulat “Aquelles portes giratòries”. Un record. Provaré de llegir-lo quan m’ho permetin les
hores.
Potser el
periodisme només és una esquela del que hem viscut.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada