DANTE.
DANTE.
Sobre la taula una
vella maleta atrotinada . A dins, llibres de la joventut arrenglerats, apilats.
Entre els llibres dels vint anys, la Divina Comèdia del Dante, en castellà,
acarada amb el text italià, que mai vaig llegir del tot. Puc endevinar com em
sentia – profundament estranyat – davant d’una obra antiga que no coneixia gens
ni tampoc posseïa la gosadia del que s’atreveix, per si sol, sense la mà del
mestre ni l’olor del guix a caminar per les parets de l’infern. De gran – La Divina
Comèdia només s’entén de gran - vaig fer-ne la primera lectura en un moment de
crisi personal. Un cant cada dia. Per primera vegada entrava per les foscors,
els passadissos, els boscos, les voltes i cercles de l’infern,sense llum, amb
la llum morta. L’infern és un viatge permanent en forma de gir descendent.
L’infern del Dante té el color de les nostres angoixes. A vegades , la suor
dels nostres somnis més complicats.
En els dies que
l’he d’explicar als alumnes endevino i comprenc la seua perplexitat : és la
mateixa que jo he de superar a cada ratlla, a cada cant. Com les grans obres
antigues, la Divina Comèdia requereix un temps de lectura més extens que
l’habitual. La intensitat de l’experiència d’escriure la Divina Comèdia és
paral·lela a l’experiència de llegir-la. Dos cares de dos experiències vitals
semblants : la manera d’escriure peripècies, de produir monòlegs de desenvolupar desenllaços de William
Shakespeare va ser un èxit de tal magnitud que hi trobem rastres sobretot en el
cinema i en les sèries d’ara. Dante no n’ha tingut tant d’èxit . La seua manera
particular de contar, en versos decasíl·labs com dos homes : un en forma
d’esperit, l’altre en forma corporal travessen un precís, detallat i
espectacular infern inventat, però profundament convençut de la seua pura i
clara existència, en forma d’embut, per tal de poder arribar a trobar, després
de la llarga singladura, la bella Beatriu, al Purgatori. No pot afirmar-se que
sigui una fórmula d’èxit repetida per gaires escriptors ni guionistes .
Dante és el poeta
del dolor. En efecte, la seua empremta literària és menor a la que deixà
Shakespeare. La seua estela és més irreductiblement personal : parla d’ell i de
la seua estimada i odiada Firenze, a la qual mai no tornarà. En aquesta banda,
se’ns difumina la seua experiència d’exiliat, que és capital per comprendre el
llibre. Dante és l’exiliat suprem. L’exiliat a l’infern més llarg i fosc : 34
cants del país d’ultratomba per poder arribar un dia a veure la netedat dels
estels en un cel clar. Un llarguíssim viatge cap a la llum dels estels.
No l'he llegit mai... Ara me n'has fet venir ganes. Gran, prou que en sóc! ;)
ResponEliminaPaga la pena: un can't cada dia. Acceptant que és un llibre que vol el seu temps. Que reclama una relectura lenta . Gran i plena de saviesa . No ?
ResponElimina