AL·LEGORIES.
Hem comentat “El
candelabro enterrado” d’ Stefan Zweig,
que es publicà en alemany en 1937, en el debat del club de lectura d’Alpicat. No
hi passa cap peripècia sinó una
recerca angoixada. El canelobre enterrat és l’al·legoria d’una experiència
religiosa que no pot conviure amb els nous poders vigents del seu temps. Em sembla extraordinari, vívid
i convincent el relat de l’audiència de l’emperador de Bizanci.
El volum subratlla el judaisme, però també
grans lliçons morals: “ només aquell que
ha preguntat molt, pot comprendre molt. I només aquell que comprèn molt pot fer
justícia” ,o “a la llarga és més
tenaç l’esperit que la força”. Narra la història d’un objecte sagrat
simbòlic “testimoni de la fe sempre vigilant” : un canelobre de set braços –
dit “menorà” – que és robat del temple de Jerusalem per l’emperador romà.
Instal·lat a Roma, és robat pels vàndals
en el saqueig sistemàtic i silenciós de Roma. Saqueig que és contat amb una
magna precisió cinematogràfica .
De fet, és un
llibre que enyora un Temps de plenitud “el nostre destí s’esmorteeix quan la
seua llum s’apaga i es perd”. ¿ Fou la percepció íntima, fonda, de la
persecució nazi que s’atansava el que feia tremolar Stefan Zweig?
La primera part és
brillant: el vell rabí Eleazar, que pertany als “últims homes del seu temps, greus i majestuosos”, afirma “ quan els símbols de Déu viatgen , hem d’acompanyar-los”. Demana al noi més jove, Benjamí Marnefesh,
que l’acompanyi en la cerca del canelobre perquè en doni fe, perquè ho pugui
contar ; la segona part, evoca la desesperació del mateix Benjamí, home vell
que es capté “ amb un temor curull
d’emoció” sense ningú a qui contar-li-ho.
En substància, l’obra
mostra les relacions entre Déu i l’home, sense intermediaris. Fet i debatut, és
un llibre ple d’homes, sense dones . Les religions del llibre són marcadament misògines, tal com
subratllaren els lectors .
La profunda solitud de l’home en la nit; la
gran solitud davant de Déu. Un Déu
impassible, que sembla que no actuï ni senti ni ajudi, ni escolti el seu poble.
“ Com floriria
aquest poble si tingués pàtria i descans!”
Sovint no
distingim nítidament entre l’experiència religiosa i el que és clergat i església. La mala fama
de l’alt clergat catòlic espanyol clama al cel. S’entenen de cop les
revolucions iconoclastes del 1936.
Dogmes contra dogmes.” Però, quan comprenen els necis un senyal ?” El
canelobre segueix enterrat.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada