AL·LEGORIES.                              

Hem comentat El candelabro enterrado d’ Stefan Zweig, que es publicà en alemany en 1937, en el debat del club de lectura d’Alpicat. No hi passa cap peripècia sinó una recerca angoixada. El canelobre enterrat és l’al·legoria d’una experiència religiosa que no pot conviure amb els nous poders vigents  del seu temps. Em sembla extraordinari, vívid i convincent el relat de l’audiència de l’emperador de Bizanci.
 El volum subratlla el judaisme, però també grans lliçons morals: “ només aquell que ha preguntat molt, pot comprendre molt. I només aquell que comprèn molt pot fer justícia” ,o “a la llarga és més tenaç l’esperit que la força”. Narra la història d’un objecte sagrat simbòlic “testimoni de la fe sempre vigilant” : un canelobre de set braços – dit “menorà” – que és robat del temple de Jerusalem per l’emperador romà. Instal·lat a Roma,  és robat pels vàndals en el saqueig sistemàtic i silenciós de Roma. Saqueig que és contat amb una magna precisió cinematogràfica .
De fet, és un llibre que enyora un Temps de plenitud “el nostre destí s’esmorteeix quan la seua llum s’apaga i es perd”. ¿ Fou la percepció íntima, fonda, de la persecució nazi que s’atansava el que feia tremolar Stefan Zweig?
La primera part és brillant: el vell rabí Eleazar, que pertany als “últims homes del seu temps, greus i majestuosos”, afirma “ quan els símbols de Déu viatgen , hem d’acompanyar-los”.  Demana al noi més jove, Benjamí Marnefesh, que l’acompanyi en la cerca del canelobre perquè en doni fe, perquè ho pugui contar ; la segona part, evoca la desesperació del mateix Benjamí, home vell que es capté “ amb un temor curull d’emoció” sense ningú a qui contar-li-ho.
En substància, l’obra mostra les relacions entre Déu i l’home, sense intermediaris. Fet i debatut, és un llibre ple d’homes, sense dones . Les religions del  llibre són marcadament misògines, tal com subratllaren els lectors . 
 La profunda solitud de l’home en la nit; la gran solitud  davant de Déu. Un Déu impassible, que sembla que no actuï ni senti ni ajudi, ni escolti el seu poble.
“ Com floriria aquest poble si tingués pàtria i descans!”
Sovint no distingim nítidament entre l’experiència religiosa  i el que és clergat i església. La mala fama de l’alt clergat catòlic espanyol clama al cel. S’entenen de cop les revolucions iconoclastes del 1936.  Dogmes contra dogmes.” Però, quan comprenen els necis un senyal ?” El canelobre segueix enterrat.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Lectures per recordar ; lectures per recomanar.

El temps dels codonys. Lectures al club de lectura de la biblioteca d'Alpicat.

Els aforismes d'Antoni Seva.