Henning Mankell

arenes movedisses.



Sovint m’he preguntat què deu pensar un home  vell, malalt, acarat a la mort. 
En la darrera novel·la de Henning Mankell intitulada “Arenes movedisses”, hi he trobat  respostes. Escriure, per Mankell, és respondre’s.
En el moment que Mankell rep un diagnòstic mèdic que li detecta un càncer, escriu sense parar  per a respondre’s preguntes insidioses : què som ? què recordem ?  què quedarà de nosaltres quan morim ? què quedarà de la nostra civilització, quan passin milions d’anys ? què passarà amb els residus de les centrals nuclears que han de ser ocultats al cor de les muntanyes al llarg de 100.000 anys ?
L’escriptura de Mankell, filant entre el record personal i les lectures fetes, dibuixant les imatges més punyents de la seua vida, preguntant-se sobre el sentit de la  seva vida social, va aclarint-se, va dibuixant un sentit i acaba fent un llibre llegidor, sincer, convincent. La traça adquirida en les novel·les es nota en la fluïdesa de les escenes i els personatges. La fluïdesa n'és una constant. 





Mankell és mestre en fer visible una escena, sap mostrar un moment, un personatge que ha passat fugaçment per la seua vida amb una pregunta.
El llibre sobresurt en saber expressar els assumptes més personals – la mare que l’abandonà de petit, els grans moments de soledat creativa – i els assumptes més generals – la por i el coratge sempre van de la mà, o tantes altres reflexions sobre els humans i la destrucció.
La vivència d’Àfrica hi és molt vívida en els records de Mankell. Quan ha de subratllar un record fort i ple de vida es refereix a la representació de l’obra Lisístrata a Maputo en un context de guerra civil a punt de concloure’s.  És suggerent la idea que, a diferència de nosaltres , els lleidatans que vivim atrinxerats en la vida privada, quan ha d’evocar una emoció vívida, es refereixi als aplaudiments del públic quan, en acabar l’obra, una actriu improvisa un parlament sentit a favor de la pau en el context d’un Moçambic en guerra civil.
La novel·la s’acaba amb la treva que la malaltia dóna al pacient, després de les sessions de quimioteràpia. La mateixa claredat progressiva  dels raonaments donava una pista per al guariment.

En conjunt, “Arenes movedisses” no és pas una novel·la que et canviï la teua manera íntima de pensar; tampoc et sorprèn amb un gir argumental insospitat. És una reflexió perdurable sobre què vol dir ser home conscient i limitat  en el temps.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Lectures per recordar ; lectures per recomanar.

  Lluna plena.   Sam Shepard, eminent dramaturg força desconegut entre nosaltres, que morí el 27 de juliol de 2017, ha estat traduït ara al català per Dolors Udina, que sosté que la traducció és la tasca de lectura més completa i grata que coneix.    Espia de mi  és el seu darrer llibre. Patti Smith, amiga seua, n’edità el manuscrit. El llibret és sorprenent, diferent al que és habitual : la tècnica que el converteix en únic és un distanciament de si mateix que li fa escriure sobre si com si fos un altre. La primera oració del llibre és una declaració d’intencions : “Vist en la distància”.  S’observa a si mateix, es descriu : “Des de l’altra banda del carrer, es difícil determinar com és de vell pels vidres del porxo que l’envolten. Per les ombres que l’envolten.” Es mira, s’explica com si fos una altra persona : “Un aventurer solitari. Un bandit emmascarat. No sé de què es protegeix”. Conta una forma d’estranyament extrema que el lector percep amb perplexitat : “ i es passa el dia gro
Més informació

Els aforismes d'Antoni Seva.

Imatge
LES TESSEL·LES D’UN MOSAIC. Les obres escrites en forma d’aforismes havien estat molt habituals en altres èpoques : les píndoles de pensament havien estat com a indicacions per a les cartes de navegar en el món moral, sempre tan complex. Fins i tot, en els fulls dels calendaris del pagès o en les llibretetes dels forners, s’hi estampaven aforisme de tipus popular, de tipus” Al pa, pa i al vi, vi”. Ara el llatinista Antoni Seva Llinares, després d’una dilatada vida com a professor i escriptor, n’ha publicat una d’excel·lent amb el títol de Mosaic, Màximes i pensaments, a les publicacions de la Universitat de València. Aquestes pastilles de pensament o tessel·les d’un mosaic moral més ampli presenten una gran utilitat com calmants dels estressos habituals de les xarxes socials i de les televisions i ràdios.  Si em permet l’amable lector, li diré que és un volum ordenat per pensaments breus, de temàtica molt variada, sense voluntat sistemàtica, que permeten u
Més informació

El temps dels codonys. Lectures al club de lectura de la biblioteca d'Alpicat.

Imatge
El temps de les cireres de Montserrat Roig.  La qüestió ara mateix és : ¿ n’hi ha prou per escriure una novel·la de descriure el temps i l’espai que ha una persona li ha tocat en sort de viure ? ¿ N’hi ha prou o falta una estructura sòlida que sostingui la novel·la més enllà de la veu narrativa que conta i reconta linealment allò que ha viscut i vist amb un estil de pur acontentament beneïtament feliç de si mateixa ?    En general, El temps de les cireres és una novel·la molt imperfecta – no és pas una gran novel·la- per un defecte de composició evident : no és una novel·la que desplega harmoniosament una història, que tria un espai, que talla una conclusió amb les eines del pensament sinó que és un quadre pintat en el moment del que es va anomenar la transició – el moment de l’agonia del règim del General Franco. Les confusions en la novel·la són múltiples . N’assenyalaré només una, que van veure les lectores més informades i atentes : no n’hi prou en descriure detallam
Més informació