El quadern vermell perdut .

NOTES PERDUDES  D'UN VIATGE.




ESPRESSO




Comentaris

  1. cantireta17 d’agost del 2015, a les 11:01

    Les fotos són lluminoses. No crec que es perdi mai del tot...potser es posen en contacte amb tu per recuperar-lo. Hauràs d'aprendre anglès!

    Petons...

    ResponElimina
    Respostes
    1. els dies que vindran26 d’agost del 2015, a les 15:51

      No en tinc cap esperança . M'imagino la cara de perplexitat d'un islandès davant una llengua remota com el català. Ara, sempre pot trobar algun turista que en sàpiga o pugui llegir-lo.
      L'assumpte és molt novel·lesc.
      Per a aprendre anglès necessito estar exposat de manera intensa a la llengua anglesa durant moltes hores, però que moltes. Moltíssimes !

      Elimina
  2. Unknown23 d’agost del 2015, a les 1:59

    Potser el text publicat a Lectura Segre (23 d'agost 2015) podria formar part d'aquest quadern vermell perdud. M'ha agradat molt perquè m'ha recordat una lectura d'aquest estiu que succeix en part al mateix lloc. Segur que t'agradarà, potser ja la coneixes, es tracta de "Temps Glaciaires" de Fred Vargas (Flammarion, Paris, 2015).
    Salutacions cordials

    ResponElimina
  3. els dies que vindran26 d’agost del 2015, a les 15:48

    Gràcies, Maria Àngels Santa, no conec el llibre que comentes. El cercaré. La veritat és que Islàndia és molt cara i molt literària. Una cosa que produïa és una espècie de plasticitat dels somnis. Els recordava més intensament : els llocs, alguns dels llocs són onírics. Fastuosament onírics.
    Salutacions cordials !

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La mandra no és un ocell.

Imatge
VERSOS REVERSOS. Les formes del poeta Francesc Gelonch i Bosch, que ha publicat fa poc “La mandra no és un ocell”, no conviden a la teorització sense dir obvietats grosses, de pota d’elefant, ruboritzadores.  La seua poesia, escrita en un arc temporal que abraça tota la joventut conscient, és pensada i escrita per a ser dita entre conversos. Vull dir entre poetes i lectors que combreguen en la mateixa fe. El vaig sentiramb goig als recitals primaverals de poesia del Bar Gilda de Lleida i em va semblar que estava avesat a un públic acostumat a avantguardes, il·luminacions i exploracions. A mi em va agradar però potser el públic lleidatà està més avesat als estàndards.  Vull dir a poesia més convencional. El poeta, però, m’afirmà que sabia on anava, que els seus camins literaris són transitats per molts altres poetes del món. Havent-lo sentit, vaig escriure’n aquest paper en què la lògica queda trastocada.    Les lògiques dels discursos s’assemblen m...
Més informació

Les cases tancades

Imatge
ELS ULLS QUE MIREN :  La trinxera infinita és un film dels que comencen per fer sentir l’espectador la forta violència dels trets i les persecucions. L’heroi és un militant d’esquerres perseguit en una algaravia de sang i mort, en el cop d’estat dels generals. El cacic local i l’exèrcit conxorxat, amb llicència per matar. Un vell pou, que prefigura el tancament com a tema central del film, situa l’arrencada en un terreny de discussió política, que de seguida s’abandona. El començament podria fer pensar en una pel·lícula de denúncia de la contra-revolució que arbitrà l’exèrcit d’Espanya en l’estiu de 1936. L’alè del qui corre perseguit pels soldats serà de seguida mudat per la quietud del forat a la casa pròpia, amagat. Ho sembla però, com he escrit, de seguida la pel·lícula es torna un film sobre el tancament i l’amagar-se. I pren una direcció psicològica amb un pes creixent del sentiment i l’acomodament. Dit amb una mica de tristesa : el que volia ser un film de de...
Més informació

El temps dels codonys. Lectures al club de lectura de la biblioteca d'Alpicat.

Imatge
El temps de les cireres de Montserrat Roig.  La qüestió ara mateix és : ¿ n’hi ha prou per escriure una novel·la de descriure el temps i l’espai que ha una persona li ha tocat en sort de viure ? ¿ N’hi ha prou o falta una estructura sòlida que sostingui la novel·la més enllà de la veu narrativa que conta i reconta linealment allò que ha viscut i vist amb un estil de pur acontentament beneïtament feliç de si mateixa ?    En general, El temps de les cireres és una novel·la molt imperfecta – no és pas una gran novel·la- per un defecte de composició evident : no és una novel·la que desplega harmoniosament una història, que tria un espai, que talla una conclusió amb les eines del pensament sinó que és un quadre pintat en el moment del que es va anomenar la transició – el moment de l’agonia del règim del General Franco. Les confusions en la novel·la són múltiples . N’assenyalaré només una, que van veure les lectores més informades i atentes : no n’hi prou en desc...
Més informació