NOTES DE DIETARI O CARTA SOBRE EL FESTIVAL INTERNACIONAL DE BANDES DE LLEIDA

Aquest dissabte al vespre vaig córrer a sentir l’ Orchestre Harmonie de Varilhes –Foix al Tossal dels morts d’Alcoletge. M’estranya sempre la meua agitació, però ja comença a ser marca de la casa. Estava agitat. Em sentia agitat. A les quatre de la tarda havia anat a sentir les bandes en concurs a l’Auditori. Vaig escoltar el Banda de Manacor, excel·lent, i la de Magallón, aspra i dura.  Vaig arribar amb retard, després d’un dia de formidable calorada. Les impressions lumíniques en la nit eren molt intenses : agafar el cotxe, perdre’s en l’autovia, obrir les finestretes perquè corregués l’aire. El poble no té trama urbana definida i racional  de manera que vaig voltar amunt i avall fins que vaig trobar algú que m’ho digué. Imagina’t un tossal a tocar del poble, un belvedere formidable sobre la vall, de nit. Els focus donant un aire cinematogràfic a l’entorn. La música aportant un element de poesia poderós.
Les llumetes de la ciutat de Lleida, i tota la conurbació : com un manat de llums contínues. El vent de la nit, corrent.
Quan vaig arribar-hi, hi havia tanta gent a la fresca al bar de costat com a l’ amfiteatre a les fosques. La banda sonava com una balena, lenta i profunda.
Quan vaig entrar a les escales de l’amfiteatre – les cadires de plàstic parades - vaig fer via cap al final de tot, i m’asseguí -  llavors, la velleta seca, de cabells negres, em digué : “Està ocupat”. Vaig seure a terra. Després saludí una vella amiga de viatges del Lladonosa : “ Com estàs ?” “Cafetera russa” “ Així, normal, en la línia.”
És una veritat incontestable : el meu normal és el de cafetera russa. Cal acceptar-ho. I acceptar-se.
A l’amfiteatre hi assistien parelles de pagesos, més aviat grans. Al meu costat, un jove inevitablement xatejava al uatsap mentre escoltava, distret, música . La circumstància de la música és fonamental. Al vespre, amb la ciutat i les carreteres al fons, la música era una mena de fantasia que anava creixent. El director, que enraonava castellà una mica indecís, es movia distès. La tarda havia estat tensa : el concurs tibava els nervis. Van interpretar una peça coneguda per mi “La llegenda de Sant Jordi”- l’hem tocada moltes vegades- i van anar desgranant un repertori de música francesa – vull dir de compositors francesos i un belga. La sofisticació musical és magnífica. Acabaren amb un pas-doble molt bell de Ferran Ferrer, que en la nit , era una extraordinària forma de ideació. Vaig evocar tots els balls de jovenesa, a l’envelat rural, atapeït de vida i gent.
A mitjanit vaig pretendre anar al River on havien muntat una festa : vaig quedar molt sorprès i inquiet. Els àrabs celebraven una missa al pavelló de vidre : els homes en renglera, l’un al costat de l’altre. Ben bé una dotzena llarga de rengs. Al final, separats per unes teles , les dones.
A tocar la música estúpida dels discos de la discoteca. Vaig entrar al River, mig desbastat, amb la carnadura mig oberta, mig mostra d’una època de prosperitat ja abolida, tothom feia veure que no havia passat re. Les ampolles d’alcohol arrenglerades a la barra. Molt poca gent comprant i bevent. Record d‘una festa estúpida.  
L’endemà, als camps elisis, hi hagué el passa carrers i les actuacions sota els plataners. Era el dia de la ciutat- i la ciutat de Lleida ja no existeix com a tal. La majoria de les cadires eren buides. Les elits no hi eren. Ni la mesocràcia. Les elits eren de vacances o als apartaments de la costa o als apartaments de la muntanya. O a casa. Només hi eren els ociosos o els pobres, o aquells que hi tenien l’obligació professional – la regidora de l’ajuntament. O els que hi érem per a l’organització de la banda.
La ciutat tal com la imaginaren a primeries del segle XX ja no existeix. És un somni debolit. La música, tocada amb la llum del dia, era apol·línia. Al vespre, al tossal dels Morts, era dionisíaca.
Als camps elisis, hi havia la simulació de la ciutat. Els ciutadans ja vivim fora de la ciutat, que considerem calorosa, petita i plena d’immigrants. És una impressió molt viva a l’estiu. Però seguim en el somni d’un festival de bandes.
L’alegria dels músics manacorins – el turisme deixa uns diners que l’agricultura no deixa pas- va ser formidable, genuïna, inoblidable. Com les reticències dels músics  les bandes aragoneses amb els catalans i viceversa. ( El veïnatge amb Aragó és infructuós: cosa que perjudica ambdós. Els aragonès volen i no arriben. Els catalans volem i no arribem.)
L’escriptura, com la majoria de les arts, és desagraïdament difícil : només insinues les impressions – la immensa llum del sol filtrada per les fulles dels plataners.
Ser músic és viure en un tempo diferent.