Balzac i el capital humà.





 “Il capitale umano” dirigit per Paolo Pirzi (1964), amb una formidable cabassada de premis a Itàlia, feliçment importa l’acció de Connecticut cap a una regió italiana del nord  : Brianza, a la Lombardia. És un dels encerts del film.
 Basada en una novel·la d’ Stephen Amidon intitulada “Human capital", és una crítica inquietant implacable als efectes del diner. Una enginyosa història narrada des de quatre punts de vista.  És obra balzaquiana: humor negre sobre el valor omnipresent del diner; el vell assumpte de voler  ascendir ansiosament en  l'escala social. 
 Hi sorgeixen la fúria del Diner cobdiciat , les ganes de tenir-ne més, la capacitat reparadora del Diner- via xantatge i l’astúcia; la seva capacitat destructora i alienadora. ) 
És la constatació que  a penes res no ha quedat dret en aquest començament de segle XXI sinó l’estàtua immarcescible i daurada del Diner, amb els peus de fang.  
Una trama ben lligada i jeràrquica : quatre personatges nuclears, que després és ampliada a dos personatges col·laterals, i un personatge pacient, accidentat, mort.
La burgesia financera és la que queda ben retratada; la classe mitjana, ansiosa  d’ascendir, queda esperpenticament mostrada; la joventut descerebrada queda ben il.luminada ; el lumpen  tanpoc queda il·lès . Un aire d’estupidesa plana per totes les classes socials - excepció feta del marginat i la noia, d’ulls brillants.
És una peli sense altra èpica que un atzar capriciós, sense déus. Com si, de cop, el significat de civilització hagués quedat colpejat pel Déu Diner.
La trama l’engega un ciclista que  se’n torna  a casa després del torn de nit, atropellat per un 4x4 furient,. 
Contada des de diverses perspectives, la història va desvelant els malentesos . Res no és exactament el que sembla a primer cop d’ull :  Serena, una noia que té uns pits  tibants de pruna clàudia, té prou criteri per adonar-se de la buidor del fill del gran financer Massimiliano Bernaschi, la burgesia especuladora que ens ha dut a l’abisme. ( Una mena de Gran Gatsby amb glamur del luxe  i una magnífica mansió amb piscina sumptuosa, en un turó – i els cotxes alemanys en seguici.)   
Personatge estúpid i ofendós, el pare de Serena, dit Dino, vol incorporar-se a aquesta burgesia “ de la mansió de la colina “ a través de la filla i el tennis. La feblesa sentimental del rics- la dona Carla Bernaschi; el vell teatre buit...
Com més la penses i com més en llegeixes crítiques, més t’agrada. I més la recomanes.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Lectures per recordar ; lectures per recomanar.

El temps dels codonys. Lectures al club de lectura de la biblioteca d'Alpicat.

Els aforismes d'Antoni Seva.