Vaig anar a veure “El Franctirador”. Vaig comprovar que la sala era plena a vessar en la sessió del dissabte al vespre.  No sabria recordar un cine tan rebotit com el d’aquell vespre sabatí. Les crítiques a l’IVA cultural desmesurat han traspassat a la història recent, atès que el rodet del PP és un paquiderm que no es commou, sabedor que, contradint Shakespeare, el món no és fet de la matèria dels somnis. Els dirigents dels PP ni somien ni recorden els seus somnis. No recorden ni els seus sumaris judicials.
 L’ínclit crític de cine de Segre, llegit de biaix en el taulell d’un bar aquilotat de segres i Intervius, anotava una certa incomoditat en el darrer film de Clint Eastwood. La incomoditat provenia de la simplicitat de separar el món en tres grups : ovelles, llops i gossos pastors.
On t’inscrius tu mateix ?  t’inclouries en els llops ? Hom no veu pas les pròpies maldats, rareses i estupideses . Ara bé,  rumiar massa impedeix l’acció. I un militar d’elit és algú que compleix missions, que està preparat per prémer el gallet. L’Altre s’esfuma.
El glop de realitat fílmica final, amb aquella autopista plena de ciutadans amb banderes americanes mentre desfila una munió de motos i un cotxe funerari rabent, és, paradoxalment, la imatge que et queda més pertinaçment impresa a la retina.  Com si et recordés, de cop, que allò no és una ficció. Que la rastellera de morts de l’heroi són certs i reals i que la seua pel·lícula no deixa de ser una hagiografia del guerrer modern, també mort amb foc d’arma.
Les torbacions hi són però la duresa moral sembla paral·lela al cos de l’heroi que va  engrossint-se.  
 Les hagiografies militars són ( o semblen ) necessàries en totes les societats organitzades. I en especial, en les societats imperials, com ara Nord-Amèrica. “El franctirador” retrata un home simple que basteix el seus valors en coses molt senzilles : les indicacions del pare, de qui treu aquesta divisió tripartida dels homes, la convicció que existeix el mal, (i el mal no és ell mateix), una Bíblia furtada a l’església que no llegeix mai, la convicció que Nord-Amèrica és el millor país sota la capa del cel  i la idea que aquest magnífic país ha de ser protegit del mal. La seua actuació militar és protegir els marines, des de la distància de la seua mira telescòpica.“Protegir” sona millor que “matar”, sempre. Què vas a comparar !


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Lectures per recordar ; lectures per recomanar.

El temps dels codonys. Lectures al club de lectura de la biblioteca d'Alpicat.

Els aforismes d'Antoni Seva.