la tria.

Poesia tallant . Esmolada com la fulla d’una vella destral que talla sense pietat , “Suite borgenca” , escrita per Eduard Batlle, és una obra contundent que arrenca de la passió filosòfica – de la veu de la passió inútil, ara menystinguda, de saber, de conèixer, d’escrutar- i creix com un arbre retorçut, poderós, de branques llargues, ple nafres i pell morta fins a una alçada que mira un penya-segat boirós batut pel mar. Hi ha obres que naixen amb l’alè de l’esperança. N’hi ha que naixen amb l’alè del sentit de la tragèdia. “Suite borgenca” és en aquest costat : el de la música tràgica. El de les ametlles amargues.    És una obra que naix en la més negra, silenciosa i privada aigua de la intimitat, amb un gran fred interior – el fred gèlid que ve de les cavitats la terra, que sol donar fruits lluny del coneixement lluminós, perfumat i atònit. És un llibre que no cerca la llum meravellosa del sol de l’esperit i la feliç conjunció del moviment i de la companyia ...

FALSES  MEMÒRIES . Llorenç Villalonga no és pas un escriptor que caigui gens de simpàtic al lector. Llorenç Villalonga era un senyor : els senyors no han de suscitar pas afalagadures. Només els cal ser. Estan acostumats que els serveixin, que els pagesos els duguin la fruita més dolça del secà més aspre. Per això, no hi confraternitzes . Només quan t’explica,   que escriu a   la matinada, que el temps del record de París se li fon als dits. I mig adorm, amb els ocells de l’alba a la finestra. O escriu sobre la seua dona, cosina seva, amor primer; amor final- pel mig , les vel·leïtats de la joventut ociosa del Terreno de Palma . Són les memòries d’un senyor de Mallorca educat en la contenció, en francès, per allò de la llengua de cultura del segle XIX ; i a Espanya, per allò que tot quadre necessita un marc. Un senyor que escriu és una raresa : com son pare és bastant abúlic. Escriure, en el seu grup social, és estrany. La influència de la biblioteca de son ger...

LA VIRTUALITAT. En la variabilitat de les coses dels humans, hi ha un fet constatat que avui em produeix una certa perplexitat que vull compartir : els humans ens esforcem a construir hàbitats culturals allunyats de la natura amb una insistència bestial. És com una mena de nerviositat de l’espècie homo sapiens sapiens. Removem terraplens, construïm ponts, asfaltem carreteres...   Les nostres ciutats, les   viles, les cases, els nostres automòbils són a molta distància de la naturalesa. Són reductes contra la naturalesa . A vegades, bastim una vila a prop d’un riu assedegat; a vegades a prop dels seus boscos de ribera, però no tardem gaire a tallar els arbres sense miraments. Normalment, bastim les nostres ciutats lluny de les muntanyes, de les terres desèrtiques, de les glaceres i dels pics. I tanmateix, en els nostres entorns urbans ( cases, blocs de pisos, llums, avingudes, rotondes, carrers i semàfors) el nostre neguit creix; la nostra intranquil·litat ens...

ELS ANYS D’ALGER. Com deuria ser aquell soldat que va ser empresonat cinc anys a Alger on demanaven per ell un rescat escandalosament alt ? per què s’escarrassa a   elaborar un document que dibuixa una seua actitud exemplar en els llargs i pesants anys de captiveri ? Isabel Soler ens ha   lliurat un bon llibre pensant en un lector no especialista. Ens ha donat el material en brut: un document historiogràfic interessant – una mena de testimoniatge dels que el conegueren en el temps que fou pres, que parlen a favor seu, de la seua integritat com a honrat cristià. El volum m’ha dut al pensament la imaginació d’Àngel Guimerà a “Mar i cel”, que també burxa en el món barrejat i confús dels corsaris moriscos que assolaven la Mediterrània amb les seues ràtzies. També furga en el món dels renegats, que l’autora descriu com a essencials en aquestes presons infames. Crec que escriuré un tòpic com una casa de pagès si afirmo que el document suggereix una pel·lícula de primera...

Mossèn Cinto. Els estrenus biògrafs que han confegit la darrera biografia publicada de Jacint Verdaguer, Narcís Garolera i Marta Pessarrodona han escrit a dos cors un volum sòlid i suggerent : a Garolera devem la visió més detallada, àrida   del poeta de Folgueroles; a Pessarrodona les mirades al món anglosaxó, que expressa amb polèmica, per comparar i extreure nova llum d’una peripècia vital potser molt enransida pels tòpics dels segle XX. La perspectiva europea i nord-americana la redimensionen, la seua biografia, però no n'acaben d'atorgar la dimensió correcta. Per al meu gust, la susdita biografia de Verdaguer, que subtilment tira terra alguns tòpics acreditats, com ara la pobresa de la seua família de pagesos de la Plana de Vic, queda massa enfangada en mostrar, amb una mena luxúria de detalls que no sé pas si calia, l’episodi llargament esbombat del conflicte del poeta llorejat amb el segon Marquès de Comillas i el bisbe Morgades, que acabà sent una trista tragèdia...