discurs sobre el pa
La puccia ampezzana . A vegades he pensat que a un forner progressista li cal ser artesanal, actiu, creatiu, investigador i bel·ligerant. Sovint, els forners no tenen temps ni esme per se-ne. La feina se’ls enduu. Ara, de vacances al nord d’Itàlia, a la part que abans de la primera guerra mundial havia pertangut a l’imperi austrohongarès, els pans i panets del Pastificio local són fets d’una munió de llavors i de fruits que a la meua infància no eren valorats. En l’època de la infància es valorava el pa blanc, del dia. La valoració implícita del pa que vaig veure en els ulls dels homes del meu poble era que aquest havia de ser d’una flonjor ullada, tova, esponjosa, morbida , que se sol dir en italià. Quan hi penso ara comprenc que el pa, com tantes coses a la vida, és un afer cultural. Una decisió que comprèn tota la comunitat : records i desitjos. El pa negre era el pa de la guerra, el de la gana, el de les calamitats. El pa blanc era el pa de la prosperitat . El p...