la tria.

HAMLET. Una de les primeres qüestions que has d’admetre és que t’has de donar permís a tu mateix per poder sentir i viure allò que desitges. Per exemple, una cosa tan senzilla com permetre’s  anar a veure una versió de Hamlet al Teatre Lliure de Gràcia dirigida per Pau Carrió i representada per l’actor Pol López, que l’any 2016 fou aclamada i premiada.  Permetre-s’ho. Permetre-m’ho, més exactament, comprant l’entrada amb un any complet d’antelació. Era la primera vegada que veia un Hamlet sobre un escenari teatral. Sempre n’havia vist adaptacions al cinema. Hi vaig anar un divendres calorós de juny.  Al metro de Barcelona, línia verda, tothom aclofat amb la mirada a la pantalla de mòbil, parlant castellà. Una novel·la de ciència-ficció no m’hauria fet tan efecte. A la terrassa del cafè, la conversa en català era possible, amb el mòbil a la taula, això sí.  A la plaça del Sol de Gràcia vaig asseure’m observant la gent . Vaig sentir-ne la remor. Hi havia mares j...

Una vida.  Fa mesos, vaig fer broma sobre quines escriptores permetrien una biografia en forma de film: Maria-Mercè Marçal era una de les que vaig imaginar .  Ara, Lluïsa Julià ha escrit una completa biografia de la poeta Maria Mercè Marçal molt recomanable.  Als lectors més desavesats a llegir biografies de poetes no els hauria de fer esgarrifor la llargada del volum : es llegeix bé .   Recordo l’entusiasme encomanadís de l’escriptor Vidal Vidal amb el llibre a les mans : ell havia conegut la Maria Mercè en la jovenesa i n’evocava una llarga conversa, anant en cotxe, en edat tendra juvenil. La biografia de la Mercè és també la tumultuosa memòria dels anys de joventut. Anys del final del franquisme, anys primers de la transició, anys d’altres peripècies que ja impressionen de llegir en paper .   És una biografia inquietant . Confesso que la seua lectura m’ha impressionat i en alguns moments m’ha deprimit. Em sento molt a prop del temperament i d...

LA FORÇA DEL CINEMA. https://goo.gl/images/GcVwKv “Le confessioni”, dirigida per Roberto Andò, és un bell film que crec que s’ha de comprendre, en primera instància, en un context italià tant perquè allí el catolicisme no està tacat, com aquí, de nacional-catolicisme com perquè el cinema de Roberto Andò no renuncia a enfocar amb valentia i humor qüestions polítiques generals, que van més enllà de les relacions sentimentals o personals, com ara el paper galdós dels dirigents del G8 en l’economia mundial i llur mentalitat . No pot dir-se que “Le confessioni” es tracti d’un film revolucionari ni en la forma ni  en el contingut, però sí que és un film intel·ligent que fa pensar. El personatge principal del film és un monjo cartoixà, impol·lut, vestit amb un hàbit blanc- d’un blanc trencat. Un hàbit que diríeu que és dissenyat per un sastre finíssim que no pensa pas que els monjos hagin de vestir hàbits de sarja, foscos, condemnats a la lletgesa. L’actor Toni Servillo represen...

ELEGIA DE L’ORIGEN. En cert sentit observo que la poesia escrita en català posseeix una força que els lectors no acabem de copsar. Els lectors no sembla que estiguem disposats a lliurar el nostre temps i la nostra energia a la poesia. I ens errem. De fet, els lectors ens hem lliurat a les formes del fantasieig . Aquest fet l’observo tant en les noves fornades d’estudiants – alguns estudiants d’ Eso que veig a l’institut on treballo han trencat el contracte educatiu clàssic ; han entrat en la selva dels impulsos i el descontrol, sense esmena : els pares els deixen a la bona de Déu, del que els agrada i, doncs, viuen en el crit i l’instint. És un símptoma de l’època : la crisi econòmica ha trencat també els contractes educatius.   Veig que els poetes contemporanis, siguin de l’estil que siguin, han emprès el seu camí creatiu bastant al marge del seu públic. L’únic punt d’enllaç semblaria que és les lectures en veu alta, sovint en petit grup, sovint ja per a entesos, però ni així e...