dimecres, 22 de febrer de 2017

La desaparició de Wendy

Wendy no volia venir. 

Als nois que els Reis d’orient els regalaren un teatret de joguina, els van obrir les portes a la fantasia i el llenguatge. De grans esdevingueren feliços autors teatrals. 
 Aquest teatre fantasiós que és espill i evasió, que es torna festa del moviment i del llenguatge . Aquesta capbussada en la infància viscuda i mig oblidada és a la base de l’obra de Josep Maria Benet I Jornet . Catarsi i emoció, el teatre sobrepassa moltes de les arts i sobrepassa els jocs esportius retransmesos per la TV.
A Barcelona s’ha estrenat de poc una nova sala de teatre al Poblenou : la Sala Beckett. Podríem dir que és una altra sala de teatre alternatiu, que presenta la singularitat que s’hi cursen estudis d’escriptura teatral. A la sala de baix de la sala Beckett s’hi representa “La desaparició de Wendy”, una antiga obra de Josep Maria Benet i Jornet, dirigida ara per Oriol Broggi, que en treu llustre. N’ha fet una obra brillant, festosa, alegre, bullanguera, complaent.

L’obra es teixida sobre un fil argumental prim : una tumultuosa i confusa adaptació al teatre d’aficionats de dos relats fundadors de l’imaginari infantil : primer, el mite de Peter Pan ; després, per una penosa falta de diners i escenaris , la peça esdevé una versió esbojarrada de “La ventafocs” en versió masculina i acaba sent un aprofundiment en les raons d’una profunda inadaptació al món adult . 

El millor de l’obra és l’humor, l’onirisme, les evocacions sentimentals, els revivals musicals i una troupe d’actors joves d’una talla més que notable. Formidable, diria.
Tanmateix si cerquem en aquesta obra l’ excel·lència canònica del gran dramaturg, no la trobarem . Si hi valorem allò que s’hi representa : les vel·leïtats, canvis i mutacions d’una generació,  sentirem un gran alleujament i potser el cor se’ns estovarà sentimentalment . Ens hi veurem reflectits.
Veig el teatre com una forma de vida més intensa, com una feliç comunió espiritual d’una ciutat i d’un idioma que no posseeix ni estat ni ha posseït cort, en l’edat moderna. Hi veig com un espai excel·lent per a la representació i l’humor. Com una obertura psicològica i mental en un temps estancat i mig mut, que és el nostre. 
Wendy es va esfumar en la boira de la infància . Ara passejant per la ciutat de Barcelona Wendy es torna una mà càlida en un món que ha canviat i ha de canviar més.


Hugo Pratt

EL CORTO MALTÉS.
Hugo Pratt ( 1927-1995 ) és un excel·lent dibuixant al qual dediquen una extraordinària mostra completa i ben documentada a la ciutat de Bolonya, al magnífic palazzo Pepoli . 
La primera sorpresa per a mi, que sóc llec en els fumetti o còmics, és que se li atorga, sense dubtar, categoria de clàssic. Per exemple, s’hi exposen totes les vinyetes originals de l’obra cabdal dita “Ballata del mare salato”, publicada en 1967 en la qual surt per primer cop el personatges del Corto Maltés, el mariner romàntic, alter ego estilitzat de l’autor, enigmàtic, seductor del qual se’n celebren els cinquanta anys com a personatge.   
Sobta veure-hi el traç encertat, la precisa composició de la pàgina, l’habilitat per narrar eficaçment...  
L’exposició relliga feliçment vida i obra. Se’ns mostra el seu afany de llibertat personal- expressada, en especial, en el viatge, però també en el gust de viure en ciutats llunyanes i portuàries, com ara Buenos Aires, o a la llacuna de Venècia, on nasqué . 
Sobta i fa obrir els ulls comprendre que Hugo Pratt ha estat un autor que ha fet evolucionar el còmic cap a la novel·la gràfica, cap a un llenguatge expressiu molt afinat, molt precís, poètic, versàtil. És un mestre perquè suggereix les interioritats psíquiques abissals de l’heroi. 
És obvi que la literatura- l’aventura, el viatge- són en les arrels imaginatives d’Hugo Pratt. Les cases on habità en la solitària vellesa són farcides de llibres en llocs meravellosament fantàstics, vora el mar. Del lligam entre observació i imaginació, entre lectura i vida, en sorgeix una obra encantadora. 
També és evident que Pratt comprèn molt bé l’ànsia de somiar de tot lector, de tot humà.
L’autor ha passat a la posteritat de les bandes dessinées per la creació d’un personatge : el Corto Maltés, però l’èxit de la sèries de llibres que li dedicà obscurí les seves altres nombroses creacions.
Hugo Prat fou un treballador infatigable. Dibuixà moltíssim. Publicà un sens nombres de còmics. És massa simplificador que només el recordem pel Corto Maltés. Tanmateix és així.
 Un bell reportatge, al final de l’exposició, escoltat amb un silenci sagrat, mostra la vitalitat de l’home, la seva capacitat de seducció, el gust per la vida, la seva capacitat per obtenir bons contractes amb els seus editors... 
Hugo Pratt fou un home que aconseguí un fet raríssim : la conjuminació d’una vida forta, intensa i la creació d’una forma gràfica de narrar- cinematogràfica, detallada, ben observada- que ha deixat una estela meravellosa.
En ell, l’arravatament vital i la trempera creativa es confonen.   

Davant la jubilació.

Carboneres  .

 Al  Lliure de Gràcia s’hi representa “Davant la jubilació” del dramaturg austríac Thomas Bernhard. A escena, Mercè Arànega representa el paper de Vera, una dona vella en cadira de rodes que manté una sublim sobrietat gestual : parla amb les mans, amb els ulls; manté una lucidesa pugnaç. Al seu costat, Marta Angelat representa una germana xerraire que sempre té una dita de son pare als llavis. Atresora el llegat patern.  Desa, oculta el passat nazi del germà gran. 
Dividida en tres actes, ( el segon conclòs amb un vídeo extremat de Lukask Twarkowski, amb música estrident) l’obra, d’inconfusible estil, introdueix l’espectador pacient – la representació és d’una gran lentitud- en l’opressiu clima familiar de tres germans. El tercer, i principal, és el senyor Rudolf,  president de l’Audiència a punt de jubilar-se. El pretext és una efemèride secreta, clandestina i anual : la commemoració de Heinrich Himmler, un dels capitostos del nazisme.
La gràcia de l’obra és la creixent comprensió del que s’esdevindrà : dos germans d’antiga filiació nazi conviuen una bombolla mental closa i auto-complaent en què les relacions amb els altres, que pensen distint, s’ha fos. O, si més no, la magnífica escena final ho subratlla amb deliberada intenció.
“Davant la jubilació” és una mostra mot fina de la tasca dels actors – magnífic Pep Cruz tentinejant en una borratxera metafísica ! 
Una de les crítiques més sagaces apunta cap a la suposada sensibilitat musical dels comandants nazis, cosa que es desmentida per Vera, i et fa somriure.
    Pot ser llegida com una crítica a l’amnèsia històrica que propugnen els moviments totalitaris -el feixisme de diversa coloració i matisos; també pot ser llegida com una forma de relació psicològica tòxica de dependència verinosa i sentimentaloide. Es dedueix que les dues germanes, tant Vera, postrada en una cadira de rodes des dels darrers bombardeigs americans, com Clara, la parladora, la que s’encanta davant les foteses i no sap mirar de fit a fit l’horror dels camps de concentració, són dependents de Rudolf, el flamant jutge impecable, i d’un passat nazi florit però esborrat, paradoxalment, a les carboneres de la clandestinitat durant deu anys per tal d’ocultar-se als judicis .  
 Mirada a una família nazi alemanya, des del moll de l’os de la derrota. Una fotografia que mostra una ciutat alemanya assolada pels bombardeigs es torna un emblema familiar que miren tots dos amb posat boví i la mirada buida.. 

versos .

VERSOS REVERSOS. Les formes del poeta Francesc Gelonch i Bosch, que ha publicat fa poc “La mandra no és un ocell”, no con...