dilluns, 12 de setembre de 2016

Luang Prabang.

Luang Prabang.





Antiga capital de Laos del segle XV, diu somrient el guia que ha après castellà a Cuba. La ciutat és petita. Només hi ha tres carrers i dos rius que la circumden. I somriu. El riu Mekong i en Nam Khan, que n’és un afluent. El Mekong, que naix a Himàlaia i desemboca al mar de la Xina, és a tocar de l’hotel. Els carrers provenen de l’època colonial francesa. Es van declarar independents  de França el 1954 , afirma amb la lliçó apresa. Ara Laos és un país comunista. Hi ha un sol partit; ell hi pertany. N’està content.   
El Mekong sempre baixa marronós. És ample, calmat i hipnòtic. S’assembla a una antiga via romana fluvial. És mare i món, ens diu. De tant en tant hi veus barques allargades o naus que el solquen d’un costat a l’altre; pescadors, canalla bruna que rellueix al sol, cases a la vora amb motos i parabòliques. Boscos de bambú. Arbres memorables.
Quan arribes a l’hotel et conviden a un té verd, somrients. El sostre és de fusta, d’aire colonial. Els laosians són petits i somriuen.
A l’aeroport tot és més manual, diu la companya de viatge. En el control de passaports els funcionaris militars estan col·locats l’un darrera l’altre, rere unes estranyes finestretes on esperes perquè et facin el visat. Són joves, o ho semblen. Al cap de quatre funcionaris et fan pagar trenta-sis dòlars per cap – un pel servei, s’especifica. Ja tens el visat i el passaport timbrat.
A la ciutat hi veig plantes que em recorden un viatge a un país tropical. Els records se’m barregen. Palmeres i cocoters i cases que semblen fetes de llauna. Plantes penjades d’arrels aèries. L’hotel és de dos plantes. L’ humitat és densa. El silenci és dens. Al vespre se senten els cants dels monjos budistes. Al matí, els timbals ressonen com una incitació a la diligència. Hi ha un aire de felicitat que es desprèn de l’ambient.




El clima és tropical i ara que vénen vostès de vacances és el temps de les pluges, diu el guia. I somriu. Quan vol expressar una cosa delicada somriu.
Quan recorda que són independents des de 1975, somriu. Quan recorda que el seu comunisme no és com el de Cuba, on fins la llet de les vaques és de l’estat, somriu.  
Ens passem la tarda veient pagodes budistes. Fem fotografies. Educadament plou cap al tard, al final de la visita. La pluja és una mica calenta. Pugem dalt d’un turó: graonades; budes del perdó, budes de la pau, turistes, un cel immens damunt d’un riu que no s’acaba mai. Ens asseiem llarga estona observant la posta del sol. Lentíssima. Som a Luang Prabang. El sol es demora entre núvols i selva. Recollim les flors caigudes de shampà- a la Polinèsia, en diuen tiaré. Riem.  Ens sembla possible que siguem tan feliços. 

Publicat a Lectura de Segre 11 de setembre de 2016.

dimarts, 6 de setembre de 2016

La mandra no és un ocell.


VERSOS REVERSOS.








Les formes del poeta Francesc Gelonch i Bosch, que ha publicat fa poc “La mandra no és un ocell”, no conviden a la teorització sense dir obvietats grosses, de pota d’elefant, ruboritzadores. La seua poesia, escrita en un arc temporal que abraça tota la joventut conscient, és pensada i escrita per a ser dita entre conversos. Vull dir entre poetes i lectors que combreguen en la mateixa fe. El vaig sentiramb goig als recitals primaverals de poesia del Bar Gilda de Lleida i em va semblar que estava avesat a un públic acostumat a avantguardes, il·luminacions i exploracions. A mi em va agradar però potser el públic lleidatà està més avesat als estàndards.  Vull dir a poesia més convencional. El poeta, però, m’afirmà que sabia on anava, que els seus camins literaris són transitats per molts altres poetes del món. Havent-lo sentit, vaig escriure’n aquest paper en què la lògica queda trastocada.   Les lògiques dels discursos s’assemblen malament. De cop, les paraules cel, home en cos de camisa a la terrassa, núvol, canya de cervesa, poeta recitant, mestra jubilada rient, fina noia arbequina, capellà que temps ha penjà el hàbits, pell morena i flor al clavell esdevenen melodies cal·ligràfiques de la poesia dita. Dir modifica la respiració; recitar mou les papallones invisibles entre les falcilles del capvespre.El desig, que havia estat cenyit amb corretja de cuiro, ha cridat les seues lleis . El llenguatge ha sortit de la gàbia. Les lògiques de les lleis s’assemblen malament. De cop, no hi ha una sola llei. Homes terrosos surten del ventre de la caverna; pàl·lids, parlen un altre llenguatge encara amb impressionades lluentors de sol nou. Els que encara habiten la foscúria tenen ulls grossos molt adaptables, desproporcionats, tirant a granota, amb bosses grosses que lliguen amb la panxa. Llurs dones mengen amb coberts; beuen vi amb aire displicent. Miren però no s’hi veuen. Escolten però no hi senten. 
Les lògiques de l’aparença s’assemblen malament.   ¿Per què hauries de seure a les escales d’una església medieval ja dessacralitzada si no haguessis begut la garnatxa blanca de la poesia dius en silencia a una noia bruna ? A les catedrals del vers les frases es couen al punt, però la frase segueix.No hi ha amor de viure sense desesper de viure. Una cita sosté un article, però la frase segueix. 



versos .

VERSOS REVERSOS. Les formes del poeta Francesc Gelonch i Bosch, que ha publicat fa poc “La mandra no és un ocell”, no con...