versos .

dimarts, 30 d’agost de 2016

ORIENT.






No puc separar la lectura de “Haru“ de la presentació que en féu l’escriptora Flàvia Company a la llibreria Punt del Llibre de Lleida. La novel·lista es va mostrar als meus ulls com a musculada, incisiva, lúcida, sàvia. La novel·la de Flàvia Company és escrita des d’una rara saviesa que, pel que ella mateixa relatà, prové de la meditació, la lectura i l’escriptura continuada.
Contà que en la seua genealogia familiar posseïa un seu padrí del Pla de l’Urgell lector que només llegia el Quijote i les novel·les que anava escrivint la seua néta, escriptora precoç i admirada : publicà la seua primera novel·la als disset anys.
Haru és una lectura profunda que convida a l’atenció i a l’observació d’un mateix : als pensaments, a les paraules, a les accions. A la idea de biografia com a destí, com a misteri.
Literàriament presenta una feblesa : l’humor hi apareix poc o no hi apareix gens. La compassió, sí; en diversos personatges : la mare que passeja les sabates que robà el seu fill és un dels grans secundaris de la novel·la . 
L’altra inquietud és que l’amor com a invenció humana, com a passió, hi apareix com un malentès. Com una desil·lusió.
La forma senzilla de narrar – suficient és suficient- és una forma d’encarar la profunditat des de la força dels contes més antics, més pre-cerebrals, més associats al conte com a misteri. 
Una de les intuïcions que defineixen el llibre és que l’eixamplament de l’espai comporta l’anorreament del temps.  La concepció de l’espai queda remarcada, subratllada. L’espai és Orient, sense precisions nacionals. Una mena d’Orient absolut, nu. El temps queda indefinit, en cert sentit, anul·lat. 
El personatges són, en general, despullats de psicologia en el sentit que els defineixen llurs accions, no pas l’assaig de penetrar en llur psique a través de les paraules, els judicis o el raciocini. 
Haru és i es mostra en el que és.
Estilísticament, la contenció, la mesura sol ser la norma. L’excés és esporgat. Menos es más. Suficient és suficient.
L’abolició de la voluntat realista- el mirall que es passeja al llarg del camí- atansa la novel·la a les fonts primeres de la narració no tant en el sentit d’engalzar històries com en les mil i una nits o el Quijote sinó en la línia d’una novel·la de formació que s’escapa del clixé i cerca altres formes de coneixement.
En aquest sentit, Haru és una novel·la que convida al silenci. A l’atenció a la respiració. Dir modifica la respiració. Escriure, també


dissabte, 13 d’agost de 2016

EL NAZI DE SIURANA.


Arribat a la tercera edició, “El nazi de Siurana” de Toni Orensanz és un bon treball d’investigació periodística que conté una variada composició d’ingredients que els converteixen en un suc de fruita vermella. Vitamínic i atrevit perquè repassa un dels temes més candents del segle XX : els nazis que trobaren refugi a Espanya.
D’entrada, indaga un mite oral que al Priorat era prou conegut : un personatge suspecte, d’un passat fosc, que viu entre boscos i muntanyes prop d’un indret mític : Siurana, Sant Joan del Codolar, el Montsant i Prades. Quan s’hi instal·la - anys 50- , és un lloc remot, amagat, secret.
Segon, aquest personatge està casat amb una dona que el sobrevisqué . Parella sense fills, ella, de nom Anita Salden, es comporta d’una manera secreta i severa en el moment de ser entrevistada pel periodista . Es tracta d’un dels cims literaris del llibre . Molt novel·lesc. Oculta, també el seu passat.
Tercer, a Siurana Jan Buyse – aquest és el nom del personatge- conviu de manera distant amb un altre homenot que cerca pau i refugi a la vila de Siurana : Joan Sales  i la seua muller.
Jan Buyse, el nazi flamenc; Joan Sales, el catalanista catòlic. El llibre va destrenant el embolics de Jan Buyse d’una manera paulatina, a l’estil de les novel·les de misteri.
Quart, amb un estil que sembla despentinat, que manté tot del lligams amb elements d’intriga, com ara un viatge cercant un arxiu a Brussel·les .
Mite, novel·la, periodisme. A Toni Orensanz se l’ha de felicitar per aquest volum reeixit: compleix amb escreix les expectatives del lector. Explica amb un sentit popular. Transcendeix l’anècdota menuda; apunta alguns elements esotèrics . Sap descabdellar la madeixa .
Com els bons herois detectius, troba una coadjuvant : la traductora de neerlandès que li permet d’escriure escenes de novel·la negra, com ara un intent fallit i un altre de reeixit, d’assassinar dos membres de la resistència, en un acte de venjança.
En resum, un bon volum tant o més suggerent que el que escrigué en 2008 , “L’ òmnibus de la mort: parada Falset”, que si el lector no el coneix, l’invito que el llegeixi.
Potser només subratllaria que Toni Orensanz és més  precís quan narra escenes que quan especula teories o elucubra. Tampoc s’enfanga gaire en la psicologia profunda del personatge.
Malgrat tot, Jan Buyse queda ben retratat : metòdic, puntual, perseverant, estudiós de llengües, tret del català. Sense fills, mitòman. Trescadors de tres-mils al Pirineu. Supervivent.    


POESIA DE JOVENTUT.


La introducció al volum VI de  de Jordi Pamias – poesia de joventut , segons ell mateix revela- mostra en la seua expressió lacònica respecte a si mateix, un fet iniciàtic. “Tenia 10 anys quan els meus pares em regalaren el poema “ Canigó”, de Jacint Verdaguer, i pocs anys més tard, l ’ “Atlàntida”.”
Una de les claus ocultes : aquests pares que regalen un poema llarg de Verdaguer a un xiquet de 10 anys en una vila quieta anomenada Guissona, en una terra plana i ampla, la Segarra. És el llegat .
L’objecte màgic que et canvia la vida, que et reclama el teu compromís.
No sé si hem d’imaginar aquest xiquet també  tan quiet com la vila de Guissona. Sí que hem de veure les  novel·les de  Josep Maria Folch i Torres, que la mare guardava en una calaixera com una deixalla  amagada dels temps de la República, de les il·lusions desades .
 Aquest fet es deuria produir en 1948.  Un context de pau de cementiris de Sinera.
 La guerra és el teló de fons. La dictadura és la tragèdia bufa que es representa, amb cadafals de morts.
A Guissona, vila quieta però distant i distinta a Lleida, ciutat de frontera.
Aquesta quietud conservadora, molt segarrenca, nascuda de la necessitat i de la supervivència, ja es llegeix en els primers versos en què el noi cerca “ la gran serenitat d’aquestes aigües” ja sembla un gran propòsit. Quietud, espiritualitat; decasíl·labs i alexandrins. La poesia sembla una forma de meditació o de ioga.
En consonància amb els aires del temps – fins i tot els cementiris no es poden mantenir sempre quiets ! - la dècada dels anys seixanta mostren onades a “l’estany de l’ànima”.
Com a emblema, a la poesia “ Ball de bastons “ s’hi llegeixen  dos temps que contrasten: la ranera del Bep, que agonitzava. El vell solitari, innocent, de migrada estatura, amb uns ulls de mostela . ( Fins i tot la paraula mostela és antiga, remota ) Per l’altre costat, el ball de bastons, rítmic i juvenil, a la plaça . Imagini’n quin context en què un ball popular antic commou l’ànima d’un jove sensible com era Jordi Pamias ! Comparin amb les filigranes de John Coltrane a Nord- Amèrica !
 La seua poesia revela  obertura tímida al món; tendència a fer poesia de tot. Empremta fonda dels primers anys a Guissona. Acordonament de la seua poesia, immune als trencaments de l’avantguarda, als focs de la beat-generation, a les formes de silenci de Rilke. El jazz resplendeix amb Louis Armstrong. Modelar una veu en la llum de la Segarra.