versos .

dilluns, 16 de maig de 2016

Els anys d' Alger.


ELS ANYS D’ALGER.


Com deuria ser aquell soldat que va ser empresonat cinc anys a Alger on demanaven per ell un rescat escandalosament alt ? per què s’escarrassa a  elaborar un document que dibuixa una seua actitud exemplar en els llargs i pesants anys de captiveri ?
Isabel Soler ens ha  lliurat un bon llibre pensant en un lector no especialista. Ens ha donat el material en brut: un document historiogràfic interessant – una mena de testimoniatge dels que el conegueren en el temps que fou pres, que parlen a favor seu, de la seua integritat com a honrat cristià. El volum m’ha dut al pensament la imaginació d’Àngel Guimerà a “Mar i cel”, que també burxa en el món barrejat i confús dels corsaris moriscos que assolaven la Mediterrània amb les seues ràtzies. També furga en el món dels renegats, que l’autora descriu com a essencials en aquestes presons infames.
Crec que escriuré un tòpic com una casa de pagès si afirmo que el document suggereix una pel·lícula de primera magnitud, a condició de trobar un enteniment sensible que puga articular-la . S’hi entreveuen de tot : adversaris enconats, religiosos mercedaris, intents de fuga, cavallers amagats en una cova, i tota llei de tortures. El final fóra  una mica previsible : Cervantes va sobreviure a les masmorres d’ Alger, però li van deixar emprempta  .
  L’estudi i del document és vist des de la frontera entre la realitat històrica i el puntet d’imaginació o, millor, justificació de l’actuació de Cervantes. La meva impressió és que Cervantes vol aquesta “Información de Argel” com un paper susceptible de ser usat per a cercar un o altre benefici a l’ombra del monarca o d’un senyor que el protegeixi. Si parléssim en paraules d’ara : vol una mena de recomanació per ser un funcionari reial. De la qual cosa deduïm- pura obvietat!-  que no és gens de ric. Evidència palmària ! Cap referència a la lectura; res de llibres. Alger és una mena de lloc on la naturalesa humana més primitiva – brutal, i sòrdida però també extrema en la generositat- es mostren sense cap mena de vel d’Isis. Alger deuria ser una autèntica universitat del comportament dels homes sense idealisme : el frec a frec de dos civilitzacions, de dues monarquies, de dues religions. L’assumpte, ni fet exprés per a un futur novel·lista. Material narratiu de primera mà . Només calia sobreviure. I Cervantes se’n va sortir. En els seus papers sovint hi sortirien els captius. Ara saben que inventava poc. I en sabem l’origen.   







dimarts, 10 de maig de 2016

Mossèn Cinto.

Els estrenus biògrafs que han confegit la darrera biografia publicada de Jacint Verdaguer, Narcís Garolera i Marta Pessarrodona han escrit a dos cors un volum sòlid i suggerent : a Garolera devem la visió més detallada, àrida  del poeta de Folgueroles; a Pessarrodona les mirades al món anglosaxó, que expressa amb polèmica, per comparar i extreure nova llum d’una peripècia vital potser molt enransida pels tòpics dels segle XX. La perspectiva europea i nord-americana la redimensionen, la seua biografia, però no n'acaben d'atorgar la dimensió correcta.
Per al meu gust, la susdita biografia de Verdaguer, que subtilment tira terra alguns tòpics acreditats, com ara la pobresa de la seua família de pagesos de la Plana de Vic, queda massa enfangada en mostrar, amb una mena luxúria de detalls que no sé pas si calia, l’episodi llargament esbombat del conflicte del poeta llorejat amb el segon Marquès de Comillas i el bisbe Morgades, que acabà sent una trista tragèdia indigna per a un poeta que ha donat tant a la seua comunitat nacional (i, suposem, a la cultura europea). Crec que, a hores d’ara, aquest episodi ja ha esdevingut una mena de mania d’especialista verdaguerià. Un assumpte que al lector de Verdaguer no li interessa pas gaire més. 
Des del meu punt de vista – que és al capdavall el d'algú que no se sent especialment devot de les obres de Verdaguer - la raó fonamental per la qual paga la pena d’escriure i llegir una biografia del capellà del Marquès de Comillas, és que fou un gran poeta. No sé pas si fou el nostre Baudelaire, el nostre Bécquer, el nostre Homer - diria que no !-, però és un poeta lluminós i universal. L’autor de dos llibres fonamentals –“l’Atlàntida i Canigó”- que serviren d’alçaprem ideal per a una comunitat que s’hi reconeixia. A mi m’ha faltat la re-interpretació post-moderna del llegat poètic de l’escriptor una mica a l'estil del que el professor Compangon ha escrit per a Baudelaire . 
Em sembla que la mateixa vistositat de la vida i la tragèdia de Verdaguer acaben fent perdre de vista la seua poesia. O tal vegada, Jacint Verdaguer ja ha ingressat en el paradís dels mites; ja és més un mite que un poeta. Un servidor encara prefereix el poeta .