versos .

dimarts, 26 d’abril de 2016

PACTE DE SILENCI. L'afany de voler trobar coherència al món.

EL MESTRE.

Llorenç Capdevila treballa com una formiga, com un solitari empès per una fe més ferma que la vinguda del Crist ressuscitat.
El novel·lista Llorenç Capdevila posseeix, pel cap baix, dues vides : professor i novel·lista . Els que coneixem l’ofici d’ensenyar sabem el sacrifici que comporta escriure després de l’horari laboral. Un sacrifici que ha de valorar la bona gent que llegeix per plaer, per curiositat, per delit, o per matar el temps. 
Capdevila s’ha fet un estil que el fa immune a les modes : es poden comptar amb els dits d’una mà els que s’atreveixen a contar, amb un posat hegelià de qui atorga un alt valor a la història, l’ambient rural dels anys trenta en un poble del segrià amb una ploma que s’allunya del que solem anomenar costumisme.

VASOS COMUNICANTS. 

Les dues vides tenen vasos comunicants car l’ofici de professor conté algun element fort de sentit de justícia, d'explicar, de cercar lògica i coherència,  de voler d’airejar allò que és resclosit ; d’esbombar allò que ningú vol ni ensumar, ni sentir ni contar ; un cert  idealisme dellà de la lluita de classes.
 A vegades un novel·lista sol tenir una peça complicada al teler quan narra a partir del que és la terra natal . Ni que sigui una terra natal pretèrita, observada en la distància . Primer, perquè el material amb què inventa sol ser el record, conservat al buit, d’altres persones ; segon, perquè és complex de fer novel·les sobre llocs o ambients- les novel.les se solen fer amb personatges o amb veus narratives ; tercer, perquè els models narratius anteriors són rars, dispars i difícils d' imitar ; quart, perquè l’interès del públic està per desvetllar.
Tanmateix, el novel·lista s’ha llençat a la piscina narrativa : ha fixat amb precisió un temps – l’any 1935 – i ha dibuixat uns personatges que tendeixen a l’estereotip. Robert Duran, el mestre, s’assembla més a un arquetip que no a un personatge ; el Marquès, tres quarts del mateix.    

LES COORDENADES DEL TEMPS I DE L'ESPAI.

A “ Pacte de silenci” hi ha tres grans encerts : el temps, contingut i acotat; l’espai, vist des de fora, amb alguns elements suggerents com ara barberies o la casa del Marquès, i les dones, que tendeixen a fer l’efecte de ser observades del natural : la Drudis, sorda, que cuina com els àngels, la dama francesa casada amb el terratinent...
La feina literària de Capdevila ha estat ingent : ha fermat curt l’argument ; ha precisat amb traços bàsics els secundaris; ha afinat les oralitats del català dels personatges; ha dibuixat alguns capítols memorables, entre els quals descolla el primer; ha sospesat els equilibris; ha conclòs la novel·la a frec de la guerra civil, només intuïda i sospitada...

A “Pacte de silenci” s’hi poden observar fins a tres amors impossibles: per la distància social, sobretot. Robert Durant, el protagonista és tan sentimental com indagador, un tavà en un món quiet a punt per a l’esclat volcànic .

HELLINGER.

RECONÈIXER EL QUE ÉS . 






PSICOLOGIA SISTÈMICA 

Portat per un curs de psicologia sistèmica, m’he abocat a una lectura inhabitual d’aquelles que et treuen llast . El volumet és una llarga entrevista divulgativa feta al psicòleg que ha posat en dansa les constel·lacions familiars com a mètode de cura de l’ànima. 
El psicòleg que duu a termes aquesta tècnica, prou conegut en el seu gremi, es diu Berg Hellinger. El volum es titula molt explícitament i clara, Reconocer lo que es .  Se n’han imprès  vuit reedicions des de l’any 2000. Després de llegir-lo, es comprèn que interessi tant .  

HELLINGER.

Hellinger és un savi. Posseeix una llarga experiència en el mètode. Comprèn molt bé certs aspectes de l’ànima , profunds, commovedors, que la racionalitat ignora. No es pot trivialitzar gens la seua lliçó ni la seua perspicàcia. Ajuda a treure llast sempre que se’n tingui una certa predisposició. Si un és escèptic, llavors millor dedicar-se a la pesca fluvial.
Hi ha algunes observacions molt estimulants sobre el concepte de fidelitat i d’infidelitat que van més enllà de les convencions. Hi ha els conceptes de vincle i de relació. Són revelacions que van més enllà de certes lliçons superficials de la moral. A vegades, llegint tens la impressió que se’t desvelen episodis del teu passat d’una manera inaudita.

DESTí.

A mi, cercant una voluntat de claredat, un dels efectes més importants que m’ha deixat en l’ànim és el respecte escrupolós a l’honor dels destins de les persones, també del destí dels pares. M’ha vingut a l’esment aquella alegre disposició de voler salvar o sanar els altres, que  a vegades ens anima quan ens adrecem a un amic o una amiga que pateix . Aquesta actitud que ell critica amb prudència exemplar, m’ha ajudat a entendre, a descobrir el destí - no pas  en el sentit de predestinació !-  i a entendre la profunda llibertat dels altres . I la pròpia !
De la mateixa manera intueixo la fonda arrel i  la força  potent que tenen les conductes – les pròpies i les dels altres. Com si el món semblés fet d’aire i, de debò, té arrels robustes i materials durs de pelar.

PROFESSORS.

Em pregunto, sorprès si deu ser que els professors, portats per la dèria d’ensenyar – i doncs , d’intervenir en les vides dels nostres alumnes-  escasses vegades ens plantegem amb plena consciència la llibertat i el destí dels altres. Hellinger expressa un respecte precís pel camí o destí de cadascú . Fins i tot en el cas d’estar errat.   Quantes vegades no ens hem deixat conduir per persones que ens estimaven i volien el  nostre bé – sentimental o material – i nosaltres no ens ho hem permès ?

Publicat a la revista "Lectura" del diari Segre. 



dimarts, 12 d’abril de 2016

Brooklyn



Saoirse Ronan.
De les pel·lícules que he vist a la cartellera, la que es diu Brooklyn m’ha semblat bonica, recomanable. Escric l’article mentre he sabut que s’han produït uns gravíssims atemptats a Brussel·les que ISIS reivindica. Escric sobre cine perquè aposto a favor de l’art, del pensament i de la vida. Brooklyn parteix d’una novel·la de Colm Tóibin que ara ha reeditat a Labutxaca. L’experiència bàsica que relata, usual a Irlanda, és l’ emigració cap a Nord-Amèrica. Ben pensat, és una experiència universal.
El que fa creïble el film és tota la recreació històrica : vestits, automòbils, cases, dispeses, músiques... i una certa ingenuïtat . El joc argumental, molt subtil i senzill, es basa en la posició sempre xucladora de la terra en què ha nascut la protagonista: l’illa d’Irlanda. El dubte que s’instal·la en la consciència de la protagonista després de retornar-hi .
El meu amic, que és amant del cinema com a consolació sucrosa de l’ànima, em planteja que és l’estil de cinema que agrada a un públic diguem no forçat, lliure – la bona gent, d’Espriu –la persona surt del cine amb el cap ple de somnis i bellesa. S’ha dit que era un cinema poc sorprenet perquè no sacseja la consciència del públic, que només alimenta el seu desig de bellesa i d’esperança- l’abric rebregat de l’esperança. Em sembla fals.
La bellesa del film se sustenta en la protagonista del film, Saoirse Ronan, una actriu que enamora l’espectador i fa versemblant el personatge .
El nucli volcànic se situa en el gran assumpte de les grans decisions que prenem a la nostra vida : en cert sentit , prenem les decisions sense alè, amb el cor. 
Entre les escenes ben trobades hi ha la duana nord- americana com una línia imaginària que marca una vida nova. Irlanda queda enrere; la vida envejosa, també. Les dones amargades cuites en la seua quimera queden atrapades les teranyines del temps . Nord- Amèrica apareix com una variant del paradís.  
Hi ha alguns elements molts literaris : les converses que s’entaulen – no hi ha televisió – a la dispesa regentada per una dona d’una certa experiència que vetlla somrient per les dones que hi conviuen; les cartes que s’escriuen les dues germanes; els canvis que produeixen en la protagonista el viatge i el treball en uns grans magatzems de Nova York...
Brooklyn em sembla un confit de sucre. Començant pel vestit de bany de la senyoreta Ronan.  


dimarts, 5 d’abril de 2016

La cigonya atordida






MARÇ.

L’acabament del trimestre m’aporta una fonda solidaritat amb mi mateix, que estic esgotat .
 Avui, que feia un dia hivernal molt blanc de fred i boira, m’he encaminat a un bar que sempre hi posen música com si fos dissabte a la nit. He menjat un excel·lent entrepà de pernil ; he mirat el diari que anava plens de successos a primera plana : un professor havia estat agredit per dos joves amb barrons de ferro. He anat passant pàgines mentre esperava que em passés la son. He estat tota la nit mal dormint : un perfum se m’ha bolcat i m’ha deixar una sentor de perfum industrial que se m’apegava a la pituïtària. No podia sinó respirar-lo. He somiat que m’havien trencat a bocins l’ordinador personal dins de la bossa que havia abandonat. He llegit el dietari de Pere Rovira durant dues hores seguides fins a l’esgotament.
Al matí, el dia pareixia de desembre : boira amb pruneres pèrsiques florides. He provat de sentir la ràdio. Repeticions de les ideologies; repetició de les notícies, repetició de les rodes de premsa de després dels partits de futbol.
He arribat tres minuts tard : just per llegir les darreres històries que mai havia llegit de Tirant. Les micro- històries són  meravelloses. Hi veus el món tant bell del temps medieval : el temps cristal·lí d’Europa : l’ espessura d’arbres, la finestra del castell i la vinya on un home menja raïm a grapats. S’hi han de dedicar hores a la lectura : moltes hores, moltes, perquè pugui hom entendre les novel·les i el pensament del passat i del present . Amb les dues horetes i mitja del batxillerat ordinari no en tenim ni per començar. Cinc hores. Cinc. Una cada dia. L’única manera de saber i de llegir raonablement bé. Tirant ha dit una rèplica. Després, el matí ha estat un sobreviure a la son .
A migdia, estirat en un banc vora el Segre he mirat un nuvolet de sucre i farina desfent-se en la soledat d’un bosquet. A penes ningú sinó una cigonya que volant s’ha pegat tres cops contra les branques dels arbres i ha aterrat atordida, immòbil : bec roig puntut i plomatge brut. Cametes roges primes com ascles. S’ha quedat quieta, la cigonya. Quan no me n’he adonat ha aixecat el vol. Com deu de veure’m quan la fotografio amb el mòbil ?
Lectura  3 d'abril de 2016