versos .

dilluns, 29 de febrer de 2016

Lluís Foix.
“No comprenen les novel·les, com jo no les comprenia a la seua edat, perquè no tenen cap espill moral o molt poques experiències vitals per a reconèixer-s’hi. Quan compleixin cinquanta o seixanta anys potser assaboriran les malícies de La Vídua Reposada, o potser els jocs de Plaerdemavida i Carmesina, que queden en segon pla “,
“No és cap estranyesa: pocs han entès Tirant lo blanc, qui millor ho féu fou  Mario Vargas Llosa, que ara desfila amb la Isabel Presley a la Fiesta del Cine. Deu ser el màximum d’un novel·lista de l’estil del peruà  : un flash ben enfocat de gust per l’aristocràcia de l’esperit en un diari de masses. Viure la seva novel·la.  Deixar d’escriure-la ; o, potser, escriure-la i viure-la. Tot alhora “, va escriure el professor després de sortir de la classe.
El periodisme depèn dels lectors com els professors depenen dels alumnes . Bons lectors fan bon periodistes. Nosaltres ja som lectors distrets. A Sant Feliu de Guíxols la casa natal d’Agustí Calvet, àlies Gaziel li indica que el periodisme dels anys vint i trenta – Gaziel i Pla- és el periodisme dels fills de la burgesia . Els fabricants. Li agradaria indagar on arrela aquell món del qual només en veu les cases altes, amb portalades de fusta senyorial. Són gent d’una altra classe social. Res dels pagesos del  baix-segrià.  Josep Pla és un fabricant de llibres. Un fabricant d’articles. Gaziel, un home d’esperit. El treball. Sempre el treball. El producte acabat.
El periodisme té una arrel embriagant que jo no he conegut sinó de lluny : les taules de les redaccions enmig de gent culta. Homes llegits. La conversa boja, la taquicàrdia del cafè, el viatge a una ciutat estrangera, la rara il·luminació en un sopar amb vi bo. La follia del debat marejador. L’enlluernament per la ment de l’altre. La influència en el moment. La fugida dels diaris. El nostre periodisme ha estat un periodisme solitari, sobretot en els darrers anys. Sense ser-ne conscient- a penes mai som conscients de res- la forma més alegre del periodisme foren aquelles trobades culturals de les Valls d’Àneu, que tingueren tant alegre combinació de felicitat aparentment gratuïta i lleugera.  
Ara Lluís Foix, d’una manera molt tímida ha publicat un volum sobre la redacció de la Vanguardia que ha intitulat “Aquelles portes giratòries”. Un record.  Provaré de llegir-lo quan m’ho permetin les hores.
Potser el periodisme només és una esquela del que hem viscut.


dijous, 25 de febrer de 2016

Brilla Orió . Woody Allen al Teatre de Balaguer.

WOODY ALLEN.

Transportada al teatre clàssic- personatges, representació austera, escena il·luminada i públic -  l’obra de Woody Allen, escrita en l’origen forma de guions de cinema, esdevé una impactant nuesa d’expressió de l’ànima sentimental humana encantadora, aigualida, això sí, per tal de fugir dels excessos sentimentals obsessionants. Dels tirabuixons de la neura.
A “Marits i mullers”, els actors són veus ( molt poques vegades diàlegs en profunditat ) de la casa de barrets amb llumeta vermella que és el cor humà.  Un matrimoni esgotat en llur relació passional prova una separació temporal que es torna una dura prova de les tempestes emotives de les separacions i la intempèrie emocional.  Dissimetries : els que semblaven més feliços acaben separant-se ; els que creien en un amor més convencional – fer-se companyia – acaben continuant junts. I algú sempre queda sol, desaparellat davant la llum del focus teatral.
Desproveïda de les escenes rutilants de Nova York, dels seus jardins públics i dels seus apartaments charmantes,  les veus dels protagonistes ressonen en el teatre de Balaguer entre les sòlides obvietats tendres aplaudides pel públic, com ara “ viure en parella és la cosa més humana que hom pot fer ” i les atraccions dels homes grans per les noies joves i viceversa.
Les parelles passen : es fan i es desfan com les veus .
Les raons del cor sonen al teatre amb un despullament inquietant, terapèutic . Com qui trobés, per fi !, una plaça pública on narrar les coses privades del cor i de la intimitat marital.
Desproveïdes de passió real (car les paraules de passió són de fogueig en el teatre),  els mots semblen ocells migratoris fonent-se en la tarda de diumenge. Els cossos posseeixen una consistència més  clara: una espatlla nua, uns pantalons ajustats, una camisa folgada... Cossos joves i cossos vells. Cossos.
En acabar l’obra sense desenllaç fatal, ni catàstrofe ni Deus ex machina, hauries volgut  encara més raons del cor en dansa perpètua, com si només fossin estornells en bandades en la tardor.
En la pulcra versió d’Àlex Rigola, Woody Allen és l’autor de teatre que tots hauríem volgut ser : una mescla de terapeuta entrajat , amb corbata virolada  i un comediant sorneguer amb el barret de cascavells. Tot per a sanar les nafres del cor que sagnen.
S’abaixa el teló, es tanquen els focus i les veus ressonen en el buit com brilla Orió en el cel d’hivern.


dilluns, 15 de febrer de 2016

la juventud. Paolo Sorrentino,

Youth.

El cinema projecta harmonia i bellesa a una existència que més aviat sembla fosca, hivernal i anodina. Oimés que Sorrentino s’alimenta del cinema de  Federico Fellini, ací en especial d’ ”Otto e mezzo”, que és una apoteosi de la vida.
Les obres de Paolo Sorrentino són extremes: o t’agraden o t’avorreixen. O n’ets un fanàtic bocabadat o no en vols sentir ni parlar. O baveges o t’emprenyen. Enmig, pocs matisos. Depèn d’on arrengleres el judici se situa en l’entusiasme o en la hipercrítica. Youth - La juventud- és una excel·lent pel·lícula que els entusiastes de “La Grande bellezza “ mirem amb uns altres ulls. No pas els ulls crítics de qui veu el cinema com una peça d’art guiada per la moderació, o la coherència, l’equilibri o la denúncia. Sinó com una implosió paradoxal i incoherent de la vida. Aquest defecte d’incoherència és corregit pels excessos sentimentals, musicals, i pel fons filosòfic, com un riu d’aigua profunda i bicicletes  d’estiu. 
“La juventud “ es una al·legoria irònica de la decadència i la vellesa d’Europa : el desplegament de l’acció en un magnificent balneari suís és una al·legoria -també !- de la bellesa del món – de Miss univers i dels Alps suïssos. Hi ha una bellesa extraordinària en el film : des la visió estilitzada i continguda de la vellesa fins a la desesperació del suïcida   !
 Des de l’amistat fins a l’amor a l’art. Des de la sensualitat fins al matís psicològic.
No pot negar-se l’aire fluctuant, digressiu, del film. És evident que no està regit per la coherència shakespeariana : el desenllaça sembla dubitatiu. Pareix que hi hauria un desenllaç dramàtic però l’autor tria un acabament operístic, que potser no escala els cims eteris de la sensibilitat però els intueix.
En “La joventut” hi observo una forta energia una mica desbocada : les imatges commovedores són abundants emperò no s’engalzen a la trama de manera clàssica, ordenada. Duts per la seua mateixa eflorescència apareixen ací i allà com els partits polítics a Espanya, després del diluvi de la Crisi.
Hi ha troballes sensacionals – el prat atapeït de personatges femenins que no paren de dir – i altres més incerts, com ara el vell director dirigint el concert de vaques pasturant. Són ocurrències divagatòries les que nodreixen el film : el fan formidable i, alhora, impedeixen que esdevingui obra mestra. Un Capolavoro, que diuen els italians.   
Tanmateix, Michael Caine i  Harvey Keitel, dos vell venerables de la tribu, sostenen l’esperit del film amb un aplom memorable. Chapeau !
   

dimarts, 2 de febrer de 2016

AMB SOL DE FONS.








MILENA BUSQUETS.

Prenent cafè amarg a la pastisseria de la Rambla de Sant Feliu, convençut que vivia al millor dels mons possibles, vaig llegir a La Vanguardia,  que el volum de  Milena Busquets  intitulat “También esto pasará “ era considerat el millor llibre de ficció de l’any en castellà. Vaig acudir a la meua llibreria ( les ciutats, sense llibreries, ja no serien ciutats) i convencí amb la mirada somrient el meu llibreter coetani de llegir el text en castellà.  

Vaig trobar-me amb un llibre brillant per la llum que irradiava. Brillant pel retrat que mostrava de la protagonista, brillant per la resolució, brillant pel baix continu que sustenta una moral diferent. Cadaqués deu ser un empori de llum però també hi havia una llum que no coneixia : l’absència de culpa. Explicar les causes de les coses és un afer sempre confús : divagues. En canvi, viure és més estimulant : em recorda la lliçó d’una novieta evanescent a l’institut de Fraga quan llegia un llibre sobre la sexualitat, em deia: “el millor és practicar-ho. No cal llegir-lo, que encara t’emboliques més”. Beneït de mi, no vaig fer-li cas. 
A la novel·la l’afer prenia una nova força : és  millor viure acceptant . Narrar que no pas callar. La novel·la de Milena Tusquets juga amb l’avantatge de la classe social burgesa: un dol a Cadaqués es deu passar millor que a Alpicat, posem per cas. Per la mar, la llum i les cases emblanquinades.  El sexe és una manera efectiva i humida de passar un dol. Cosa que converteix la novel·la en una hilarant història d’amors i de desigs. De retrats d’homes. El retrat de la protagonista és fulgurant, atrevit, sense culpa. La mare apareix sovint a contrallum, o lluny, cloent el volum. Un fons de cultura s’hi inocula per via intravenosa. Per l’ambient. I per les relacions. Pels viatges. Pels llibres païts.
 Penso que  deu ser refermant – no tinc millor paraula a mà - les relacions íntimes amb els Altres que els dols esdevenen més passadors, si és que aquesta és una lliçó pertinent que ens és llegut deduir. El llibre mostra la seua relació amb els seus ex, amb qui ha tingut  fills, que són els seus millors amics.  
Especulo que, a la fi, la gràcia  és un regal inesperat : la nouvelle és editada en molts idiomes – aviat en anglès-, reporta beneficis pecuniaris i reconeixement. No sabria dir si existeix millor manera de passar un dol per la mort d’una mare. Però, en tot cas, és un llibre lluminós, amb sol de fons.
  
PUBLICAT A LECTURA EL 31 DE GENER