dilluns, 25 de gener de 2016

Núria Espert



La Núria Espert.
En la cartellera barcelonina, sempre tant estimulant, s’està representant El rei Lear al Teatre Lliure amb Núria Espert en el paper estel·lar del protagonista. L’obra és commovedora. Es pot prendre des de molts punts de vista, però avui la prendré des del de l’homenatge explícit a les actrius que han dedicat, amb una coherència rodona, la seua vida professional al teatre.
King Lear dirigit per Lluís Pasqual és un sentit homenatge a Núria Espert, que he observat que és desconeguda per als joves . Pels que nasquérem als anys seixanta és una icona que hem vist en els llibres, però no hem sentit als escenaris. Emperò no és un homenatge fastuós, ridícul, retòric, en el sentit més infame de la paraula, sinó un homenatge càlid a un ofici difícil, com tots els oficis ben fets.
 L’Espert no amaga la seua vellesa ans treballa fins als moments en què la gent diu que es retira. Jo la vaig conèixer a través de la pel·lícula “Actrius” de Ventura Pons, basada en una obra de teatre de J.M Benet i Jornet , molt ben escrita, que mostra l’ofici d’actriu.


En el segon acte, amb l’escenari ple de grans d’actors, amb la Núria Espert entre ells, una mica ajaguda, somrient, cansada potser d’una actuació exigent, em va sembla albirar-ne la grandesa. La grandesa de representar el món amb una tal llibertat nutritiva ! ; amb les paraules sense pols, netes ! ; amb una comprensió tan sàvia de la vida! ; amb la representació tan fina, sense excessos de la mort; amb la comprensió dels fets sense culpables! .
Sorprenia veure el teatre ple – el teatre del Palau de l’Agricultura, a Montjuic- amb tots els espectadors expectants, uns minuts abans que comencés l’obra: silenciosos entre llums i ombres, quiets, arrenglerats. ( La disposició esgraonada,  esbiaixada,  l’una part enfrontada a l’altra part ; l’escenari al bell mig, permetia de veure’s, a diferència de la platea clàssica, plana, que només permet mirar l’escena .)  
Inquietava aquesta quietud prèvia a la representació tumultuosa : entrades, sortides, torxes, parlaments, crits, so de bombos, bufons... Produïa un efecte molt eficaç de representació de la vida que cap altra art no suscita.
En acabar, després de la tempesta de la tragèdia, els actors, morts en escena, es redreçaren amb parsimònia i reberen els xàfec d’aplaudiment del públic que es redreçava, aplaudint, emocionat la natura tràgica i paradoxal de la vida. La virtut de la vellesa. 


dimecres, 20 de gener de 2016

El mar, el mar !




 El dia de sant Esteve vaig estar-me sol per Sant Feliu de Guíxols. Al dematí, vaig caminar pel camí de ronda on hi havia corredores silencioses, primes, enderiades, amb malles adherides a la pell, caminadores solitàries amb ulleres fosques . El camí és pròdig en moments extàtics. Vaig veure una dona que banyava nua en una raconada, daurada pel sol. Estava vigilada per una altra dona .De Sant Feliu de Guíxols era Gaziel. En vaig veure alguns dels seus volums a la llibreria del poble. La vila presenta una fisonomia que res té a veure amb els pobles del baix segrià, que són els nostres melics irònics. Quadriculada, plana, ,silenciosa, sense gota de boira, amb rambles.  Sense que el centre sigui la plaça de l’església. Amb una pastisseria elegant i un senyor restaurant anomenat Eldorado. Em temo que des del segle XVIII hi havia una vida industrial curiosa: s’hi construí un vaixell de fusta per a l’armada reial que feia molta patxoca, del qual només en resta la memòria d’un dibuix. La platja de Sant Feliu de Guíxols convertida en una gran nau industrial al ras.  A finals  del 1800, taps de suro. Indústria de taps de suro. Una fotografia impresa en un plafó mostrava, per a mi, la rara i impenetrable vida d’aquells treballadors del suro de finals del XIX .Portat per la mitomania, per la tarda vaig fer cap a Palafrugell. Portava al cap les lectures de “El quadern gris” de Josep Pla.  Vaig quedar-me glaçat. Vaig arribar en cotxe a la platja del Canadell. Ho han construït tot. Tot el que és construïble ha estat convertit en casa, en xalet, en apartament turístic, en bloc de pisos, en casa misteriosa de teulada verda. Cases, cases, cases. Vaig veure al lluny el far de sant Sebastià. Tota la muntanya jalonada de xalets. No vaig voler atansar-m’hi. Es veu que no n’hi ha prou de mirar el mar refulgent o de banyar-s’hi. S’hi han de fer cases magnificents , blocs, i més cases i més blocs. Cases i cases arran de mar. Jo recomanaria als gentils burgesos que per sortir de la crisi actual es fessin illes artificials extenses i es comencés a construir sobre el mar : autèntiques illes venecianes al mig de mar mediterrani. Seria fantàstic ! Tot el segle XXI dedicat a construir el mar ! A més, es podria establir un servei de seguretat infal·lible amb guardaespatlles i accés només amb llanxes motores. Fora magnífic ! Tot el mar construït sense contemplacions. De nord a sud. A més a més, es podria fer un arxipèlag d’illes construïdes on tots els arquitectes sense feina podrien idear uns gratacels iridescents. Els rics hi podrien fer vida a part.

Publicat a Lectura el 17 de febrer de 2016


dimecres, 13 de gener de 2016

Estambul moderna.



Bodas de sangre al cinema


Una altra versió de "la novia."



Bodas de sangre.



La darrera pel·lícula de Paula Ruiz intitulada “La nòvia” presenta un interès notable en intentar adaptar “Bodas de sangre”, de Lorca al cine, amb un resultat no pas brillant, però tampoc negligible. Passar del vers a la imatge no és pas un assumpte simple.
Per als més joves, el teatre de Lorca és una raresa desconeguda. La pel·lícula no crec pas que els n’obri les portes : les ressonàncies del vers no són les de la imatge. Ara hi ha un nou interès per Lorca. Per exemple, a Barcelona, al TNC,  estrenen “El público”.
A “La nòvia” li falta la borratxera d’emoció que segurament només els versos de Lorca saben suscitar.
Hi ha alguns encerts : la tria dels personatges que representen les dones grans, amb el pes del vers i del saber ; hi ha alguns errors : els personatges joves, entre els quals Inma Cuesta, no acaben de donar la talla malgrat la seua bellesa tòpica : ulls foscos ametllats; el cos bru, molsut. Li falta la follia de les dones verges. Tampoc els galants no acaben de donar el to : posseeixen una bellesa de revista del cor, angulada, de gimnàs, o de programa lluent de TV banal que acaba sent un destorb per a la interpretació: no serveixen els interessos del personatge que els toca representar . Serveixen els interessos d’home guapo.  Encara que el nòvio, Asier Etxeandía, representa bé el seu paper d’home en l’òrbita de la mare.
Les dones que representen papers secundaris, sense la tirania de la bellesa estàndard, tenen ànima, experiència; s’emmotllen al que el paper els reclama : mares o velles, sempre fora de l’alegria .
És bella, pictòrica i goyesca, la baralla – la reyerta – entre els dos clans familiars :  sang i navalla. No és prou reeixida l’aparició del personatge fantàstic que representa La luna o la estrella.
L’obra de Paula Ruiz, en obrir el temps i l’espai (car defuig la concreció de l’ Andalucía dels anys 20 i 30) incorre en una contradicció : el matís del matrimoni pactat pels pares, que és un fet històric, concret, força concret. Habitual en aquell moment. Crucial.
L’obra subratlla l’aspecte atàvic : el fang de la terra torrada al sol, el cavall del senyor i de l’instint, la sequedat de l’aire...   

Els versos són murmurats en els actors més joves; escandits i clars en els més grans. Dues frases lapidàries : de les dones vídues dels anys trenta : “ a llorar... i a envejecer ” . I dels homes, una tautologia : “ Los hombres, hombres ; el trigo, trigo” . 

diumenge, 3 de gener de 2016

Terra baixa.


Lluís Homar. 

La màgia de la representació teatral deu de fonamentar-se en una barreja d’experiència viscuda, llegida, sentida, oïda i la meravella de la invenció d’històries per mitjà del llenguatge , em dic mentre faig cua a la taquilla i miro tot de persones que a penes conec . És una tarda de diumenge d’hivern : venteja . 
Després de moltes milles, ha arribat al Teatre Municipal de Balaguer la representació de “Terra Baixa” que ha presentat als escenaris l’actor Lluís Homar. M’espero, em poso lleugerament nerviós, dono ullades circulars, saludo els amics que també hi van al teatre un diumenge boirós a la tarda, tancada i fosca. El teatre és també el puntet d’exhibició necessària en tota societat : hi veig vestits entallats i barrets atrevits.
El teatre és mig ple. Quan Lluís Homar somriu en entrar a escena, tot demanant permís, comença l’encís. El públic – els clatells arrenglerats que un bon cineasta  retrataria puntualment- entra en un estat de silenci. Només algú tus insistentment. 
Com és sabut, l’actor es desplega en quatre papers, pel cap baix. Sol. Primer, la somrient Nuri, una de les germanes perdigones, que és un personatge encantadorament deliciós. Un secundari de sucre. Després, Lluís Homar desplega el vestit de núvia de la Marta, d’un blanc una mica fantasmal i esmorteït. I se’l posa. Esdevé, fatalment Marta, la dona fatal, la dona de vida arrossegada, la granoteta de pluja. Ressonen les ombres.
Quan esdevé Manelic somriu amb un puntet de malícia còmplice ; quan interpreta l’Hereu Sebastià puntua les frases amb moviments insistents de cap, el mentó aixecat. La violència continguda en les moviments de les frases.
El teatre és una representació, diuen els manuals. El teatre és l’actor que modula la paraula, com un vent molt suau. Terra baixa és també- i sobretot- paraula que vola per la platea com un vent molt suau de tardor. Murmura. Un vent artificiós- la paraula de la padrina ideal que narra els contes a l’infant abans d’anar a dormir ; la paraula sentida i veloç, quan cal. La mirada que suscita la imaginació. Els gestos petits. L'espai mesurat. La història depurada.
La interpretació de Lluís Homar és magnífica perquè no exagera. No imposta. No apuja el to del drama. Li dona un aira de pasta treballada a l’obrador de l’experiència. La veu atàvica de Silvia Pérez-Cruz se sent en certs moments de clímax dramàtic. L’economia d’elements – una samarra, una cortina, un munt de fulles seques, una llum pàl·lida – convida a recordar els grans moments dels monòlegs de Marta, de Manelic, prou distints com perquè siguin comprensibles. Prou emocionants com per sentir-se commogut.
L’adaptació del text de Guimerà- finíssima- és un homenatge a la grandesa d’aquesta obra, que ha resistit el pas del temps amb una bellesa impol·luta. I un homenatge a Lluís Homar que ha depurat la seua actuació fins a la subtilesa. Terra baixa fa la cara d’un gran palau del XIX al qual han tret llustre. Blanqueja, il·luminat.  
  
Publicat a Lectura de segre el dia 3 de gener de 2016.

versos .

VERSOS REVERSOS. Les formes del poeta Francesc Gelonch i Bosch, que ha publicat fa poc “La mandra no és un ocell”, no con...