dilluns, 21 de desembre de 2015

Silencis.

MÚSICA.

Una amiga m’escriu recordant-me que novembre és un mes de silencis. Els silencis són formidables un dia de cel ras, de vent del nord, de vent glacial . La meravella de la música pren el seu temps en el coixí del silenci de novembre.
A la banda municipal de música, el director, Amadeu Urrea, diligent, flexible, ha tingut la bona pensada de convidar uns músics joves, amb molt d’estudi, per tocar-hi Ricard Vinyes, arranjant-lo per a banda. Veig que cadascú té el seu fons temperamental. Cadascú posseeix el seu talent. La seua presència fa augmentar l’energia del grup. La multiplica. Per als músics, el director convidat és un feliç al·licient . Sentir la música des de dins – sentir-la en les dues accepcions que posseeix en català - és un bell plaer : la música et pren sovint com un mar, com una delicada  creació humana.
Mentre mires la particel·la penses que hi ha pocs plaers auditius semblants a ser dirigit per un director jove i intel·ligent que prova d’usar la batuta com a eina dirigida a escandir una melodia. La seguretat del director conegut , el director que manté la tonalitat del grup, el director que és capaç de pensar tots els detalls, el director que sempre dóna la confiança als músics. 

La seguretat queda sotsobrada per la novetat del director per conèixer, que deixa fer . Tothom sembla més atent: l’ull es torna més precís, la bufera més trempada.
Els assajos dels músics solen ser  meravellosos. Desinhibits, lleugers, concentrats, assajàrem amb un director convidat dit Jordi Nus i amb un pianista amb posat lleument germànic- un germànic del sud- anomenat Nèstor Bayona, que interpretà quatre peces de Ricard Vinyes. Nus és un arranjador formidable, nítid, clar. Sap comprendre la música i cercar-ne les ressonàncies, les alternances, els equilibris.  Nèstor Bayona encanta : cerca el matís, la intenció.
Des de la posició del músic que s’esforça en la comprensió de les enrevessades particel·les, és molt brillant poder accedir com un impostor a l’obrador de la música. En l’assaig, el pianista es mostrava vibràtil, juganer, àgil. Només tu saps que el dia del concert no estava pas tant fi ni fimbrejant : la tensió l’afeblia.
 El repertori fou molt exigent : bregàrem per arribar al concert amb una dignitat il·lusionada . Si poguéssim repetir-lo sortiria brodat. Si en féssim cinc concerts idèntics: filigranat. Els assajos són un esprint per a una sola carrera. Com si els actors es preparessin una obra per a una sola representació.
Em acabar, l’esgotament és majúscul, complet, definitiu. Com una font que s’ha assecat i necessita temps per reomplir-se.
 

dijous, 17 de desembre de 2015

DANTE.

DANTE.

Sobre la taula una vella maleta atrotinada . A dins, llibres de la joventut arrenglerats, apilats. Entre els llibres dels vint anys, la Divina Comèdia del Dante, en castellà, acarada amb el text italià, que mai vaig llegir del tot. Puc endevinar com em sentia – profundament estranyat – davant d’una obra antiga que no coneixia gens ni tampoc posseïa la gosadia del que s’atreveix, per si sol, sense la mà del mestre ni l’olor del guix a caminar per les parets de l’infern. De gran – La Divina Comèdia només s’entén de gran - vaig fer-ne la primera lectura en un moment de crisi personal. Un cant cada dia. Per primera vegada entrava per les foscors, els passadissos, els boscos, les voltes i cercles de l’infern,sense llum, amb la llum morta. L’infern és un viatge permanent en forma de gir descendent. L’infern del Dante té el color de les nostres angoixes. A vegades , la suor dels nostres somnis més complicats.
En els dies que l’he d’explicar als alumnes endevino i comprenc la seua perplexitat : és la mateixa que jo he de superar a cada ratlla, a cada cant. Com les grans obres antigues, la Divina Comèdia requereix un temps de lectura més extens que l’habitual. La intensitat de l’experiència d’escriure la Divina Comèdia és paral·lela a l’experiència de llegir-la. Dos cares de dos experiències vitals semblants : la manera d’escriure peripècies, de produir monòlegs  de desenvolupar desenllaços de William Shakespeare va ser un èxit de tal magnitud que hi trobem rastres sobretot en el cinema i en les sèries d’ara. Dante no n’ha tingut tant d’èxit . La seua manera particular de contar, en versos decasíl·labs com dos homes : un en forma d’esperit, l’altre en forma corporal travessen un precís, detallat i espectacular infern inventat, però profundament convençut de la seua pura i clara existència, en forma d’embut, per tal de poder arribar a trobar, després de la llarga singladura, la bella Beatriu, al Purgatori. No pot afirmar-se que sigui una fórmula d’èxit repetida per gaires escriptors ni guionistes .

Dante és el poeta del dolor. En efecte, la seua empremta literària és menor a la que deixà Shakespeare. La seua estela és més irreductiblement personal : parla d’ell i de la seua estimada i odiada Firenze, a la qual mai no tornarà. En aquesta banda, se’ns difumina la seua experiència d’exiliat, que és capital per comprendre el llibre. Dante és l’exiliat suprem. L’exiliat a l’infern més llarg i fosc : 34 cants del país d’ultratomba per poder arribar un dia a veure la netedat dels estels en un cel clar. Un llarguíssim viatge cap a la llum dels estels.

dimecres, 2 de desembre de 2015

OVIDI






Ben mirat, l’espectacle de la nit dels premis Vallverdú, organitzats per l'ajuntament de la ciutat de LLEIDA,  després de la concessió dels guardons, sobre l’obra del poeta, actor i cantant Ovidi Montllor a l’auditori de Lleida podríem situar-la, amb tendresa, en la feliç òrbita de la cultura de la resistència, de la clandestinitat, del maquis cultural en temps de la indústria audiovisual llampant .En la forma artística, la cantant Gemma Humet- una de les poques persones joveníssimes de la sala- va reactualitzar amb una veu molt delicada les grans cançons del cantant d’Alcoi. El veterà Toti Soler retornava a l’auditori com si no hagués passat el temps, per bé que llurs cabells clarejaven. El rapsode, barbut com un follet, va brodar el poema dels monosíl·labs de Pere Quart. Davant dels nostres ulls i les nostres orelles, va desplegar-se l’energia voltaica d’un moment històric que encara ens commou.La vella energia dels divuit anys emergia evocant aquella època agredolça de l’antifranquisme – el moment en què ingènuament creiem l’ensorrament del franquisme, conservat incòlume per a vergonya de les Espanyes . Llavors, els joves ens movíem entre escoltar les poesies del cantant de Xàtiva, les melodies una mica emmelades del de Verges o les poesies del d’Alcoi, sempre més marginal.Ara, la perspectiva del temps passat, el desengany de la democràcia espanyola (i catalana), ens retorna, vibrant, el cantant més a l’esquerra social dels tres.La nit dels Vallverdú va ser productivament emotiva: hem passat del piscolabis opípars de l’especulació immobiliària a les llàgrimes emocionants dels grans poetes, pobres i oblidats en la riuada del món audiovisual : oh, gran Salvat-Papasseït !, Oh Segarra precís, Oh, Ovidi, punyent ! .Els polítics que governen la ciutat i la província, amb els seus discursos esquàlids, ens van posar molt nerviosos, més aviat rígids : sembla impossible que siguin de mirada tan curta, àtona i limitada. D’altra part, costa poquet d’acontentar els pobres amb molles i crostes de la sensibilitat poètica . La carn ja se la reparteixen entre ells.Ara sabem que som pobres i que ho seguirem sent per secula seculorum, amen.Mentrestant, vam escoltar els nostres poetes amb els ulls espurnejants. Aquella mateixa nits, hi hagué a París una cadena inhumana d’atemptats. La història corre furient, a palpons .

versos .

VERSOS REVERSOS. Les formes del poeta Francesc Gelonch i Bosch, que ha publicat fa poc “La mandra no és un ocell”, no con...