versos .

dilluns, 28 de setembre de 2015

Forat, de Laura López Granell.


IMATGES.

A ran d’una entrevista llegida a la revista digital “Núvol”, vaig  anar a cercar a la darrera obra publicada de la poeta Laura López Granell, intitulada “Forat”. La poesia circula ara per vies i camins semi-clandestins- els blogs o les lectures en veu alta - mentre el públic comprador, com cada setembre, diligent adquireix, en tumult, els llibres de text del curs. La vida acadèmica, diguin el que diguin, ordena la vida personal, l’endreça, la disciplina. La poesia, en una altra direcció, pot una recerca apassionada de la llum, una recerca afinada d’imatges manllevades del que és quotidià; una forma de pensar amb imatges. Una part de la poesia moderna girés a l’entorn del desfici que expressa “L’oda infinita” de Joan Maragall.
Un dels arguments de l’entrevistador, poeta apassionat al seu torn, era que feia vint anys que Laura López Granell no n’havia publicat cap de llibre de versos.
La primera poesia apareix encapçalat amb la cita de Georges Braque : “L’art est une blessure qui devient lumière”. En efecte, la poesia neix del dolor i cerca imatges de claror. Cerca expressar el dolor per mitjà de correlats objectius : descobrir que som instruments de corda. Observar, mirar, estimar.
El fons expressiu enfoca  els topants de l’experiència vital : “estripo cartes que no se m’adrecen” o “ perquè com la magnòlia cerco delerosament la llum”; a vegades, amb la justa ironia generacional : “ Juro que mai més tornaré a passar fam de novetat”. Cada poesia és una càpsula de sentit.
La complicitat de l’experiència comuna és possible; la sorpresa de les relacions establertes entre  dos fets dissemblants : un cor i un gos petaner que surt a passejar sense corretja són atreviments.
 En poesies molt breus hi ha concentrada una certa idea interessant : “contra els mals crònics de la carcanada: punció fins al moll.”
En aquesta semblança es resumeix una certa poètica del volum. Si la poesia naix del dolor, la poesia mira de cercar no la queixa crònica sinó una imatge precisa que detecti el nucli argumental del dolor i en la precisió clínica del diagnòstic iniciï la poesia i, potser, el guariment.
El to de la majoria dels poemes és de qui ha pensar llargament el tema i el presenta als lectors treballat, reflexionat, breu, acabat. Les imatges, com vol la poesia clàssica, són la clau que obre tots els panys i l’auto-diàleg, mirat amb cert distanciament, com al poema “Astre”.
“Quiromància” és un gran poema que expressa la por de viure. ”Fraseig “és un bon joc sobre els dies esdrúixols, aguts o plans . “Mitjons”, una poesia curiosament amorosa. La sortida del volum, de tonalitat trista, baixa.


dijous, 24 de setembre de 2015

Henning Mankell

arenes movedisses.



Sovint m’he preguntat què deu pensar un home  vell, malalt, acarat a la mort. 
En la darrera novel·la de Henning Mankell intitulada “Arenes movedisses”, hi he trobat  respostes. Escriure, per Mankell, és respondre’s.
En el moment que Mankell rep un diagnòstic mèdic que li detecta un càncer, escriu sense parar  per a respondre’s preguntes insidioses : què som ? què recordem ?  què quedarà de nosaltres quan morim ? què quedarà de la nostra civilització, quan passin milions d’anys ? què passarà amb els residus de les centrals nuclears que han de ser ocultats al cor de les muntanyes al llarg de 100.000 anys ?
L’escriptura de Mankell, filant entre el record personal i les lectures fetes, dibuixant les imatges més punyents de la seua vida, preguntant-se sobre el sentit de la  seva vida social, va aclarint-se, va dibuixant un sentit i acaba fent un llibre llegidor, sincer, convincent. La traça adquirida en les novel·les es nota en la fluïdesa de les escenes i els personatges. La fluïdesa n'és una constant. 





Mankell és mestre en fer visible una escena, sap mostrar un moment, un personatge que ha passat fugaçment per la seua vida amb una pregunta.
El llibre sobresurt en saber expressar els assumptes més personals – la mare que l’abandonà de petit, els grans moments de soledat creativa – i els assumptes més generals – la por i el coratge sempre van de la mà, o tantes altres reflexions sobre els humans i la destrucció.
La vivència d’Àfrica hi és molt vívida en els records de Mankell. Quan ha de subratllar un record fort i ple de vida es refereix a la representació de l’obra Lisístrata a Maputo en un context de guerra civil a punt de concloure’s.  És suggerent la idea que, a diferència de nosaltres , els lleidatans que vivim atrinxerats en la vida privada, quan ha d’evocar una emoció vívida, es refereixi als aplaudiments del públic quan, en acabar l’obra, una actriu improvisa un parlament sentit a favor de la pau en el context d’un Moçambic en guerra civil.
La novel·la s’acaba amb la treva que la malaltia dóna al pacient, després de les sessions de quimioteràpia. La mateixa claredat progressiva  dels raonaments donava una pista per al guariment.

En conjunt, “Arenes movedisses” no és pas una novel·la que et canviï la teua manera íntima de pensar; tampoc et sorprèn amb un gir argumental insospitat. És una reflexió perdurable sobre què vol dir ser home conscient i limitat  en el temps.

diumenge, 13 de setembre de 2015

Culfreda. Notes d'un excursió.


Al parc natural del Possets- Maladeta, vam assajar de pujar el Culfreda. Una empinada cresta de roques esllenegadisses que feien tremolar de por. El camí es feia perdedor. Les roques,espadades. El vent fred inquietava. Desassossegava. Les cames no estaven avesades a grimpar tanta estona, i a frec de barranc a esquerra i dreta, la mirada s’esverava. A ponent, la vall francesa; a llevant, l’espanyola. Els vents combatent-se. 
En un moment en què els núvols densos de la banda de llevant pujaven sense aturador, el cap de l’expedició, capblanc, va decidir, amb prudència, de tornar. Jo no estava prou fi; ell tampoc. La visibilitat era incerta. La por de caure era visible.El retorn,si seguíem pujant, semblava problemàtic.
Vam baixar. El to vital va baixar, també. L’ascensió és exaltant. La baixada, calma. Sabia en el meu interior que no estava prou preparat per a l’ascensió.
Llavors, davallant, des de baix de tot, el camí es va il·luminar. El pic es va veure clar i net. Com si es burlés de les nostres decisions i pors. La cresta continuava amb tres repetjons més, fins al cim. El vam mirar moltes vegades i vam comprendre que no podríem tornar a pujar : estàvem desfundats, esgotats .
Vam dinar al sol. Al davant teníem el pic del Gran Bachimala, amb el record del camí fet, fa dos anys. I a l’esquerra, els pics de l’ Abeille, i el pic del Puerto de la Pez. I un tercer que no vam saber identificar.  A sota, un gran circ glacial, foradat, profund, antic, clar, pelat d’arbres.    




Acabances d'estiu

LA PLATJA LLARGA.


He gustat tres dies a Tarragona, amb matins enlluernadors i humits de bany a la platja Llarga.
 Disfressats d’excursionistes, vam caminar pel bosc de la Marquesa fins a prop de la punta la Móra, enmig d’aroma de  pins retorçats. Fou bell, i més el bany deliciós de després, en un migdia solar.
La calor tarragonina té el plus de la pesantor humida del mar, em diuen.
La nit és un divagar lent per la rambla nova, o pels encontorns del circ romà, esdevingut restaurant, amb llumetes nocturnes. La nit té un aire de cosa mig derrotada, com les ruïnes dels magnes edificis romans o els rètols lumínics d’un casino. Tarragona té una vida espessa, que els tarragonins que l’habiten  confonen amb la festa. És un estat  de nonchalance física i mental que ho impregna quasi tot, voluptuosament. Cert, la calor, però també la irrealitat de la lluna plena sobre el mar, o els vaixells il·luminats a l’horitzó esperant  entrar a port. Només la brisa nocturna activa la conversa al carrer.
Comprenc que hi hagi tants sud-americans en grups, amb aquelles gorres girades enrere, (que són com les barretines dels catalans del dinou), a Tarragona. Al barri pròxim al moll, veig un jove adormissat que ja ha posat el cedè de salsa en aixecar-se.
 Entre moll,  platges, tren i mar, Tarragona té un aire tropical, mercantil, pescador. El pes del funcionariat hi és altisonant, ampul·lós, castellà : calor i funcionariat donen una gravidesa pesant a la ciutat. La vida popular es concentra en un mercat del peix que encara té una vida saborosa per bé que hi hagi moltes senyorasses grans de cabells oxigenats, d’un ros blanquinós; la joventut, morena i oriental, és importada dels altres caps del món.
El nou mercat remodelat, que data de 1915, és eternament en obres. 
Tarragona té la seua energia al seu darrera. Un restaurant que recordava – Solric- fa una  severa publicitat de la cuina de sempre posada al dia. Em diuen que és un lloc que recorda els anys seixanta. S’hi podia menjar la sarsuela, que és el plat estrella d’aquells anys de turisme, sol i sangria.
Fa trenta anys, hi recordo la presència dels intel·lectuals Maria Aurèlia Capmany i Jaume Vidal Alcover, a un casal noble devora la catedral. Jo, un agost llunyà, de soldat, feia guàrdia a la garita de polvorí, sotjant la llarguíssima nit tarragonina amb un cetme i un llibre amagat al butxacó de l’uniforme. La mar s’ensumava, lluny. 

publicat a Lectura de Segre 13 de setembre de 2015
He gustat tres dies a Tarragona, amb matins enlluernadors i humits de bany a la platja Llarga.
 

dimecres, 9 de setembre de 2015

SETEMBRAL.


SETEMBRE.


Quan aparegui imprès aquest article , l’estiu roent de sol ja estarà a les acabances. Setembre, amb la declinació de la llum que el caracteritza, tornarà a reprendre les feines, els deures, els costums i el viure regulat pel treball.


 Setembre és l’inici de tots els retorns a casa després de l’oci estival. Una certa manera d’anar tancant la porta de l’estiu solar. Esperem que enguany, les eleccions de setembre siguin l’inici d’una època nova i independent per a Catalunya, i, de retruc, una millora per Espanya. Una altra manera d’obrir la porta del futur.

Mentrestant, escric aquest paper amb les persianes tirades de finals d’agost, amb les primeres figues dolces de coll de dama, amb el record intens de les postes blaves de la platja del Trabucador, i amb el desig optimista , escoltat en els  llavis islandesos, segons els quals, la seva frase més repetida és “ això ho arreglarem”.M’agrada aquest posat somrient i diligent de qui en l’agonia més tibant pensa que feliçment farem el possible perquè tot es deslligui; perquè les crisis s’estovin i provoquin no una tragèdia sinó una obra nova ; perquè puguem pujar les escales del futur amb alegria.Una certa disciplina de l’esperit que acabi en actes fundadors de noves conjuntures. Un cert dibuix intel·lectual del futur que mogui la societat.

A la llarga platja del Trabucador, amb la omnipotència del mar i  la llum, davant per davant de la ciutat de Sant Carles de la Ràpida, amb el mediterrani embravit i sense terme a llevant, amb la plàcida badia soma a ponent, mirem com la posta esdevé una pau lenta i assossegada. Ataràxia, en diuen els  filòsofs.Un tenaç pescador de canya, cofat amb barret, no para de tirar l’ham al cap al tard mentre ens submergim en l’aigua encara calda de l’estiu. Abans hem dormit la migdiada a la sorra, bressats pel mar.Travessem les algues fins al bell mig del mar interior.Ara els núvols tapen el sol damunt del massís del Montsià. De tant en tant , unes ullades de llum semblen una pintura religiosa : matisos i raigs esbiaixats.L’esperit en remull s’aquieta : xerrem, riem, mirem els reflexos lluents que l’aire del sud arrissa en forma de fulles de llum blava.Mirant-nos i admirant el cel i l’aigua sembla impossible que no hi hagi aquest setembre un gran espai per a l’esperança. Per a nosaltres com a poble , i com a persones que tramuntem un altre setembre de la nostra vida.