Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juliol, 2015

NOTES DE DIETARI O CARTA SOBRE EL FESTIVAL INTERNACIONAL DE BANDES DE LLEIDA

Imatge
Aquest dissabte al vespre vaig córrer a sentir l’ Orchestre Harmonie de Varilhes –Foix al Tossal dels morts d’Alcoletge. M’estranya sempre la meua agitació, però ja comença a ser marca de la casa. Estava agitat. Em sentia agitat. A les quatre de la tarda havia anat a sentir les bandes en concurs a l’Auditori. Vaig escoltar el Banda de Manacor, excel·lent, i la de Magallón, aspra i dura.  Vaig arribar amb retard, després d’un dia de formidable calorada. Les impressions lumíniques en la nit eren molt intenses : agafar el cotxe, perdre’s en l’autovia, obrir les finestretes perquè corregués l’aire. El poble no té trama urbana definida i racional  de manera que vaig voltar amunt i avall fins que vaig trobar algú que m’ho digué. Imagina’t un tossal a tocar del poble, un belvedere formidable sobre la vall, de nit. Els focus donant un aire cinematogràfic a l’entorn. La música aportant un element de poesia poderós.
Les llumetes de la ciutat de Lleida, i tota la conurbació : com un manat de llum…

Festival internacional de bandes a Lleida.

Imatge
El Festival internacional de Bandes a Lleida és una incitació feliç a reinventar-se la ciutat- i, si pot ser, la vida. Un estímul per posar fre a les pantalles : les de TV, les de mòbil. És una reivindicació de la música en directe.
Enguany, al Castell de la Suda, amb majestuosa posta, la Banda de Lleida assajà i tocà, les llumenetes il·luminant les particel·les sota la mirada plàcida de voltes de pedra. La lluna, formidable, augurant misteris, el vent de la nit refrescant .
Al cor administratiu de Lleida, La Filàrmònica sestrese tocà Aida, amb el trompetista apareixent en un dels balcons de les cases del carrer major, sempre buides. El públic del capvespre – per què alguns van tan mal vestits als concerts de banda ?- anà estovant-se i, seduït, aclamà la formació de Gènova, que, a més del saber musical ( acabà el concert amb guitarra elèctrica), comparegué amb una soprano magnífica, alta i llarga com un sant pau, que semblava la somrient ironia de si mateixa.
A l’Auditori, aquell dissabt…

En el principi era la paraula. Al final, la raresa.

Imatge
ELS FINALS.

El més excel·lent de “El llibre dels finals” de Joan Bodon, no és pas que el seu personatge principal accepti un estat terminal, a prop de la mort, ni que la llengua que parla i escriu es trobi en un estat també terminal, sinó que el personatge quedi fascinat per una estranya corrua de caps tallats, hipotèticament en vida, llucant ulls oberts en un experiment científic trasbalsador que sorprèn  com a paròdia de l’allargament artificial de la vida. 
Escrit en la dècada dels anys cinquanta, publicat per primer cop en occità en 1964, és una obreta que es fa llegir amb l’esquer de la mort de la llengua occitana i troba en els relats disseminats en la història la seua gràcia.
Un heroi sense passat, amb una mort anunciada, vaga per un vella ciutat del nord d’ Occitània dita Clarmond, a l’Alvèrnia tot planyent-se d’un país que ja no existeix i una llengua que ningú no parla sinó ell. Beu vi. Les converses i aventures amb un capellà que ha penjar els hàbits acaben de conformar el rel…

Dones que dormen.

Imatge
dones que dormen.
 Llegint el dietari de Valentí Puig: “Dones que dormen” :  Sensació profunda que feia dies que no sentia : algú m’explica idees, tonalites vitals, coses vistes que no havia conegut abans, expressades amb semblant netedat.  “Dones que dormen” es mou en la contradicció de qui creu que s'ha superat l'època de les ideologies, i en canvi, no para de defensar un entramat conservador de conseqüències funestes per a la mesocràcia i les classes popular . Valentí Puig és un treballador de la literatura. Un obrer que actua com un gran propietari. Parteix de les realitats, i fa gràcia acceptar que el català literari és una realitat forta. L'estat ,  per a Valentí Puig és una realitat suspecta, sense matisos. L'Estat és el gran perill ; la realitat privada, personal, la construcció de la màscara és la gran conquesta. És una idea tan pelegrina com qualsevol altra.    Com a mallorquí conservador comprèn molt bé el valor del poder i de la política, i altres afers, macer…

Mots misteriosos.

Imatge
MOTS. 
Durant una llarga caminada sota el sol de juny cap a Montserrat, pels corriols i carreteres que s’hi atansen, des de Castellgalí, el cos sap tant com entén la ment. Sovint coneix millor la seua resistència. Intueix la màgia de les muntanyes, la intel·ligència dels espais construït amb seny i diners.  Coneix la fortalesa dels llocs com ara Montserrat, la cara mercantil de l’església catòlica.  Quan observes el teu cos et quedes estranyat tant de la seua feblesa com de la seua fortalesa : en un sembrat d’ordi batut pel sol, assedegat, el cos sembla molt fràgil ; en l’arribada, en el caminet fresquet, i el dia de després, és fort i cert, i segur d’ell mateix.  El que sents no es pot expressar adequadament : és com un llenguatge més primitiu, més atàvic que les paraules només poden suggerir. D’ aquí en deriva l’enorme esforç de picar pedra, de donar forma i cadència a allò que només és entrevist.El cinema, que no endevino mai si ha arribat del tot a la condició completa d’art, int…