versos .

dimecres, 22 de juliol de 2015

NOTES DE DIETARI O CARTA SOBRE EL FESTIVAL INTERNACIONAL DE BANDES DE LLEIDA


Aquest dissabte al vespre vaig córrer a sentir l’ Orchestre Harmonie de Varilhes –Foix al Tossal dels morts d’Alcoletge. M’estranya sempre la meua agitació, però ja comença a ser marca de la casa. Estava agitat. Em sentia agitat. A les quatre de la tarda havia anat a sentir les bandes en concurs a l’Auditori. Vaig escoltar el Banda de Manacor, excel·lent, i la de Magallón, aspra i dura.  Vaig arribar amb retard, després d’un dia de formidable calorada. Les impressions lumíniques en la nit eren molt intenses : agafar el cotxe, perdre’s en l’autovia, obrir les finestretes perquè corregués l’aire. El poble no té trama urbana definida i racional  de manera que vaig voltar amunt i avall fins que vaig trobar algú que m’ho digué. Imagina’t un tossal a tocar del poble, un belvedere formidable sobre la vall, de nit. Els focus donant un aire cinematogràfic a l’entorn. La música aportant un element de poesia poderós.
Les llumetes de la ciutat de Lleida, i tota la conurbació : com un manat de llums contínues. El vent de la nit, corrent.
Quan vaig arribar-hi, hi havia tanta gent a la fresca al bar de costat com a l’ amfiteatre a les fosques. La banda sonava com una balena, lenta i profunda.
Quan vaig entrar a les escales de l’amfiteatre – les cadires de plàstic parades - vaig fer via cap al final de tot, i m’asseguí -  llavors, la velleta seca, de cabells negres, em digué : “Està ocupat”. Vaig seure a terra. Després saludí una vella amiga de viatges del Lladonosa : “ Com estàs ?” “Cafetera russa” “ Així, normal, en la línia.”
És una veritat incontestable : el meu normal és el de cafetera russa. Cal acceptar-ho. I acceptar-se.
A l’amfiteatre hi assistien parelles de pagesos, més aviat grans. Al meu costat, un jove inevitablement xatejava al uatsap mentre escoltava, distret, música . La circumstància de la música és fonamental. Al vespre, amb la ciutat i les carreteres al fons, la música era una mena de fantasia que anava creixent. El director, que enraonava castellà una mica indecís, es movia distès. La tarda havia estat tensa : el concurs tibava els nervis. Van interpretar una peça coneguda per mi “La llegenda de Sant Jordi”- l’hem tocada moltes vegades- i van anar desgranant un repertori de música francesa – vull dir de compositors francesos i un belga. La sofisticació musical és magnífica. Acabaren amb un pas-doble molt bell de Ferran Ferrer, que en la nit , era una extraordinària forma de ideació. Vaig evocar tots els balls de jovenesa, a l’envelat rural, atapeït de vida i gent.
A mitjanit vaig pretendre anar al River on havien muntat una festa : vaig quedar molt sorprès i inquiet. Els àrabs celebraven una missa al pavelló de vidre : els homes en renglera, l’un al costat de l’altre. Ben bé una dotzena llarga de rengs. Al final, separats per unes teles , les dones.
A tocar la música estúpida dels discos de la discoteca. Vaig entrar al River, mig desbastat, amb la carnadura mig oberta, mig mostra d’una època de prosperitat ja abolida, tothom feia veure que no havia passat re. Les ampolles d’alcohol arrenglerades a la barra. Molt poca gent comprant i bevent. Record d‘una festa estúpida.  
L’endemà, als camps elisis, hi hagué el passa carrers i les actuacions sota els plataners. Era el dia de la ciutat- i la ciutat de Lleida ja no existeix com a tal. La majoria de les cadires eren buides. Les elits no hi eren. Ni la mesocràcia. Les elits eren de vacances o als apartaments de la costa o als apartaments de la muntanya. O a casa. Només hi eren els ociosos o els pobres, o aquells que hi tenien l’obligació professional – la regidora de l’ajuntament. O els que hi érem per a l’organització de la banda.
La ciutat tal com la imaginaren a primeries del segle XX ja no existeix. És un somni debolit. La música, tocada amb la llum del dia, era apol·línia. Al vespre, al tossal dels Morts, era dionisíaca.
Als camps elisis, hi havia la simulació de la ciutat. Els ciutadans ja vivim fora de la ciutat, que considerem calorosa, petita i plena d’immigrants. És una impressió molt viva a l’estiu. Però seguim en el somni d’un festival de bandes.
L’alegria dels músics manacorins – el turisme deixa uns diners que l’agricultura no deixa pas- va ser formidable, genuïna, inoblidable. Com les reticències dels músics  les bandes aragoneses amb els catalans i viceversa. ( El veïnatge amb Aragó és infructuós: cosa que perjudica ambdós. Els aragonès volen i no arriben. Els catalans volem i no arribem.)
L’escriptura, com la majoria de les arts, és desagraïdament difícil : només insinues les impressions – la immensa llum del sol filtrada per les fulles dels plataners.
Ser músic és viure en un tempo diferent.


dimarts, 21 de juliol de 2015

Festival internacional de bandes a Lleida.

El Festival internacional de Bandes a Lleida és una incitació feliç a reinventar-se la ciutat- i, si pot ser, la vida. Un estímul per posar fre a les pantalles : les de TV, les de mòbil. És una reivindicació de la música en directe.
Enguany, al Castell de la Suda, amb majestuosa posta, la Banda de Lleida assajà i tocà, les llumenetes il·luminant les particel·les sota la mirada plàcida de voltes de pedra. La lluna, formidable, augurant misteris, el vent de la nit refrescant .
Al cor administratiu de Lleida, La Filàrmònica sestrese tocà Aida, amb el trompetista apareixent en un dels balcons de les cases del carrer major, sempre buides. El públic del capvespre – per què alguns van tan mal vestits als concerts de banda ?- anà estovant-se i, seduït, aclamà la formació de Gènova, que, a més del saber musical ( acabà el concert amb guitarra elèctrica), comparegué amb una soprano magnífica, alta i llarga com un sant pau, que semblava la somrient ironia de si mateixa.
A l’Auditori, aquell dissabte de calor quieta, com si algú hagués deixat la boca del forn oberta, entre altres, la Banda de Manacor executà l’obra obligatòria dita “La llegenda de sant Jordi” amb una tal perfecció que deixà el públic parat i el jurat, admirat. Fou la banda que guanyà el concurs del festival.
Al vespre, en nit closa, L’ Orchestre Harmonie de Foix-Varilhes, en l’Amfiteatre del tossal dels morts, sobre una tarima il·luminada pels focus- llum en la negror nocturna- ben alineats a ponent Júpiter i Venus- desgranà un repertori de manera sentida, emotiva, lleument irònica. El director, menut, anguilejava, xampurrejava el castellà, jugava, dirigia i dansava .
El darrer pas-doble de Ferran Ferrer, després d’un repertori brillant, esdevenia d’una suavitat que feia evocar tot el cal·lidoscopi d’imatges dels balls de festa major, dels envelats d’antany, amb les noies suades, la ratlla de rímmel escorreguda.
Aquell tossal dels morts, bèl·lic, esdevenia un tossal de la música, de l’harmonia, del ventet suau, del fantasieig.
Als Camps Elisis dominicals, sota els benèvols plàtans del passeig, desfilaren les bandes de totes les ciutats i viles convidades. L’alegria primera, ingènua, explosiva dels joves músics de Manacor fou el record que encara existeix la felicitat viscuda. Que no tot és retransmès per la tele, que hi ha altres formes de viure.
Un festival de bandes és un estímul per a recuperar la ciutat.  
 


En el principi era la paraula. Al final, la raresa.



ELS FINALS.

El més excel·lent de “El llibre dels finals” de Joan Bodon, no és pas que el seu personatge principal accepti un estat terminal, a prop de la mort, ni que la llengua que parla i escriu es trobi en un estat també terminal, sinó que el personatge quedi fascinat per una estranya corrua de caps tallats, hipotèticament en vida, llucant ulls oberts en un experiment científic trasbalsador que sorprèn  com a paròdia de l’allargament artificial de la vida. 
Escrit en la dècada dels anys cinquanta, publicat per primer cop en occità en 1964, és una obreta que es fa llegir amb l’esquer de la mort de la llengua occitana i troba en els relats disseminats en la història la seua gràcia.
Un heroi sense passat, amb una mort anunciada, vaga per un vella ciutat del nord d’ Occitània dita Clarmond, a l’Alvèrnia tot planyent-se d’un país que ja no existeix i una llengua que ningú no parla sinó ell. Beu vi. Les converses i aventures amb un capellà que ha penjar els hàbits acaben de conformar el relat. Es comprèn que l’occità no tingués un conreu literari més excel·lent perquè, si hem de valorar aquesta novel·la, sola i nueta, més aviat quedes desencisat. Per bé que hi ha relats i frases curioses : “Cap filosofia no pot resistir al mal de queixal “ o “ el vi es beu millor a dos”.
El títol és equívoc : l’original remet a uns judicis sumaríssims fets pels jutges de París a la ciutat de Clarmond al segle XVII ( llavors, com ara, els jutges eren la punta de llança del poder de l’estat central, francès en el cas que ens ocupa; espanyol en el cas modern del procés sobiranista )
No hi ha en la novel·la cap projecte polític, cap idea de regeneració, cap il·lusió col·lectiva. Més aviat alguna broma curiosa : una font d’aigua que petrifica els objectes fóra la manera de petrificar l’autor com un felibritge exemplar.
Què fa que les llengües deixin de parlar-se ? què fa que una llengua com l’occitana, que tingué grans poetes al segle XII, després presenti aquesta forma anèmica i esquàlida com s’expressa en aquesta novel·la ? 
En un context semblant, però sota una dictadura, Salvador Espriu va escriure un testament literari que anomenà “Primera història d’Esther”. No fou com “El llibre dels finals” sinó, en cert sentit, “El llibre dels principis”. 
L’entramat de la novel·la també presenta altres fils argumentals : sobretot el religiós : un curiós capellà que observa “ els renegadors de Déu, desfigurats per l’angoixa”. 
“La nostra llengua és una catedral. Per què són tants els que volen demolir-la ?”, escriu. La catedral de Lleida també estigueren a punt de demolir-la; l’usaren de caserna. 
    

dimarts, 7 de juliol de 2015

Dones que dormen.

dones que dormen.

 Llegint el dietari de Valentí Puig: “Dones que dormen” :  Sensació profunda que feia dies que no sentia : algú m’explica idees, tonalites vitals, coses vistes que no havia conegut abans, expressades amb semblant netedat.
 “Dones que dormen” es mou en la contradicció de qui creu que s'ha superat l'època de les ideologies, i en canvi, no para de defensar un entramat conservador de conseqüències funestes per a la mesocràcia i les classes popular . Valentí Puig és un treballador de la literatura. Un obrer que actua com un gran propietari. Parteix de les realitats, i fa gràcia acceptar que el català literari és una realitat forta. L'estat ,  per a Valentí Puig és una realitat suspecta, sense matisos. L'Estat és el gran perill ; la realitat privada, personal, la construcció de la màscara és la gran conquesta. És una idea tan pelegrina com qualsevol altra.  
 Com a mallorquí conservador comprèn molt bé el valor del poder i de la política, i altres afers, macerats en moltes converses, lectures i alcohols . El sento molt a prop en la manera d’escriure – en la concepció de la literatura  - molt lluny en la concepció política, fins al punt de sentir-ne una irritació.  Com una nàusea que explica com les idees acaben masegant la vida de les persones :  el  liberal que irromp en la vida dels altres.
Impossible de resumir : moviment mental molt complex i ampli. És una de les pedres angulars del Partit Popular i de la dreta espanyola, però no només això. Trinxa el pensament utopista. Passa pel minipímer alemany les ideologies marxistes ; bat incansablement l’Estat fins a fer-ne miques, i és visiblement anti-hegelià. Partidari de Karl Popper, que no comprèn del tot, davant del qual es confessa petit i provincià- com tots ho som, a la nostra manera. “En comptes de cercar la veritat absoluta, cercar l’error.”
El dietari pren la forma europea – francesa – de l’escriptura. És un Journal . Entre nosaltres, un Josep Pla que sap sintetitzar grans idees. Segurament és un gran llibre que s’entendrà poc. I que jo tampoc sabré trobar la fórmula adequada de descripció. Rèmora de la dreta carpetovetònica. Dreta calcària.
Coses cabdals : la netedat de les decisions preses i la responsabilitat pertinent.
L’actitud davant la política – absència d’ utopisme, mal menor, pessimisme sobre la natura humana, la imperfecció sempre governa les societats .
No estic segur que les seues idees siguin perfectes; ben observades les vides dels altres, sí. En tot cas, alineat, com les grans batalles, amb la dreta conservadora, amb mala llet condensada, dissimulada i, a cops, feliçment vital al Zalacaín, per celebrar un canvi d’orientació en l’ofici.
Periodista que es ven al millor postor. 
Feia dies que no llegia tan seguit i amb tant plaer. I tanmateix, reparteix llenya a tort i a dret.” No deja títere sin cabeza.”, especialment els títeres socialistes, i  títeres nacionalistes. Potser només el salven l'apunt procaç, la nota sarcàstica, l'escletxa àcida i aquest gran valor que otorga al treball literari. 

dissabte, 4 de juliol de 2015

Mots misteriosos.

 MOTS. 


Durant una llarga caminada sota el sol de juny cap a Montserrat, pels corriols i carreteres que s’hi atansen, des de Castellgalí, el cos sap tant com entén la ment. Sovint coneix millor la seua resistència. Intueix la màgia de les muntanyes, la intel·ligència dels espais construït amb seny i diners.  Coneix la fortalesa dels llocs com ara Montserrat, la cara mercantil de l’església catòlica.  Quan observes el teu cos et quedes estranyat tant de la seua feblesa com de la seua fortalesa : en un sembrat d’ordi batut pel sol, assedegat, el cos sembla molt fràgil ; en l’arribada, en el caminet fresquet, i el dia de després, és fort i cert, i segur d’ell mateix.  El que sents no es pot expressar adequadament : és com un llenguatge més primitiu, més atàvic que les paraules només poden suggerir. D’ aquí en deriva l’enorme esforç de picar pedra, de donar forma i cadència a allò que només és entrevist.El cinema, que no endevino mai si ha arribat del tot a la condició completa d’art, intueix i expressa alguna d’aquestes tensions : no poder dir les coses essencials . Només fregar-les de lluny, com l’ala d ‘un ocell . En un film que s’ha estrenat fa dies amb un títol cursi i horrorós “ Lecciones de amor” ( a qui se li va acudir aquesta infausta traducció de “ Words and pictures” original ? ) s’hi insinua alguna d’aquestes coses : sobretot de com els clixés acaben contaminant l’expressió genuïna i preciosa de l’essencial.Aquesta és també la gran tasca dels periodistes : mirar de no ser engolits, devorats, entrampats en els clixés, en la zona asfaltada dels llocs comuns, en les paraules dites sense atenció ni cura ni sentit.Aquest esforç continu de sortir del marasme .Em aquesta tasca, l’espai, el silenci, la llum, la claredat de pensament, són essencials. Els qui vivim en territoris maltractats, lletjos, plens de sorolls, desatents a la gràcia dels edificis, de les places, dels arbres ens costa molt més d’enfocar el nostre pensament amb claredat . El soroll s’ho menja tot. Les paraules queden malmeses, coixegen, dubten, repeteixen. No diuen . No expressen .En aquest sentit, costa molt de sentir paraules amb sentit i amb precisió dins del periodisme d’ara.  Se sent sorolls i paraules atropellades, però poc sentit. Llavors, caminant, tornen a sentir el cos, i sents els tronar de la tempesta. Tornes a sentir el silenci i a mirar la llum.   


Publicat a Lectura. Estiu 2015