versos .

divendres, 29 de maig de 2015

la poesia de Joan Vinyoli, recitada.

VEUS EN VERS. VAGITS DE LLUM. 
Sala La Unió. Alpicat
( 28 de maig de 2015)

Anant cap a l’espectacle “ Vagits de llum”, vaig ensopegar la feliç confluència del traç blanc d’un avió a reacció que fregava la lluna creixent, molt clara,  al capdamunt del cel vespertí. 
Semblava un bon auguri.
La lectura i comentari de “El gabinet dels antics” de Balzac del club de lectura de la Biblioteca d’Alpicat va ser precedida per una lectura en veu alta de Joan Vinyoli pel grup de rapsodes “ Veus en vers” a la Sala La Unió, que, per un dia , semblava el Cafè del Teatre : tauletes a les fosques, música de jazz, i un escenari ben parat. 
L’obra poètica de Joan Vinyoli, en aparença, és trista , només en aparença. La seva confiança íntima en la paraula i en la poesia l’acaben de convertir en més amable, més fabulosa, més bella- sense amagar-ne la tristesa. La tria de “ Passeig d’aniversari”, i “Domini màgic”, segurament dos dels seus millors llibres, acusaven  l’aposta de l’espectacle per la poesia profunda i sentida. 
 La poesia de Vinyoli no és poesia fàcilment convencional. Tampoc cal que endolcim allò que, naturalment, és àcid, lúcid i amargant. Tots els rapsodes afegien algun element personal a la poesia de Joan Vinyoli : ja sigui el ritme ben pautat, ja sigui la proximitat emotiva; ja sigui la visibilitat ; ja sigui un plus d’experiència viscuda ; ja sigui una fortalesa corpòria que li esqueia molt bé .
Els rapsodes del grup feren dues proeses : d’una banda, la recitació, en la majoria dels casos, era perfectament comprensible, i sentida ; de l’altra,la memorització dels poemes admirava els espectadors. Donava un sentit més assumit a les poesies. Com si la memorització permetés fer-se’ls més propis.
Finalment, la recitació completa de les poesies ajudava perfectament a l’espectacle i a la comprensió dels poemes. ( Petits detalls com ara un cert enrigiment en certs moments pot ser polit fàcilment.) Vist en conjunt, l’espectacle ha guanyat coherència i una certa nuesa que li escau.
Si no s’ha llegit abans, Vinyoli és poeta difícil. Si s’ha llegit diverses vegades és comprensible, pròxim i fins amable.
Quan el vaig escoltar en les “Veus en vers”, me’n van revenir a la memòria lectures antigues, molt sentides. I , alhora, l’encarnació en cada rapsoda , el feien nova i bella.
En comparació amb altres poetes , diguem més famosos,  Joan Vinyoli expressa  molt bé la desolació- i el seu contrast : els camins de fosforescència-. La seua gràcia és saber expressar allò més íntim i revés a través d’un element intermedi – uns símbols, certes metàfores, certes al·legories ... – que permeten un pont transitable entre la individualitat caòtica i el lector, que vol clarors; i ordre.
La música que l’acompanyava, molt subtilment refinada. Invisible i emotiva.
En sortir, la lluna creixent tenia un fulgor nou. Apressat vaig  anar al club de lectura, tumultuós i amb aire de final de trimestre, amb ganes d’oblidar pissarres i cridòries de joves . Esperant un estiu ample i profund.    

diumenge, 17 de maig de 2015

El tramvia de la memòria.

LA MEMÒRIA.


A l’abril fullós, al club de lectura de la Biblioteca d'Alpicat , hem llegit “El tramvia Groc”( 2013 ) de J. F. Mira. 
Novel.la teixida en forma de memòries . 
Les persones més grans del grup mostren la seua passió en recordar un món debolit que els és molt present. Alguna lectora desenterra vells substrats de la memòria; un altre evoca unes excursions de la infància des del poble de Gràcia fins al port. Altres, olors. Les sensacions. Les impressions sensuals. La memòria acaba sent, sobretot, impressió sensitiva.
Una pregunta plana per damunt del grup : els joves d’ara, els néts, què percebran d’aquest món debolit ? què seran ? com seran ?
Una bella idea ajuda a comprendre la situació : nosaltres estem molt habituals ales coordenades temporals– la comprensió del Temps ens és fonamental ; la història ens és consubstancial- ; en canvi, els més joves es mouen àgilment i superficialment en l’Espai. L’espai sembla ser la seua  gran coordenada: el món se’ls ha fet molt gran : “tenen el món a les seues mans”, diu algú. 
És un món d’espais virtual .
Algú pregunta : és un canvi de civilització ? 
La resposta  és quasi massa automàtica : sí !
La novel·la es mou en els raïls d’una certa realitat rural que el tramvia groc acaba conduint i organitzant en el pas de la terra a la ciutat.  Hom anota que la impressió de realitat, a través del llenguatge, i dels adjectius, és molt viva. ( Per bé que a vegades , una mica prolixa, i algú apunta que , quan hi ha una història, la novel·la flueix com qui s’asseu en aquest llunyà tramvia nou, com un infant, de nou.)
Deplorem l’enorme lletjor del món a València: les cases inacabades, sense vendre, l’horta feta malbé, la natura maltractada. El passat, menystingut.
J. F. Mira és un savi, que ha estudiat a Roma. Recordem haver llegit el seu llibre sobre els Bòrgia, que és molt bo. 
El remolí de converses desemboca als rierols dels detalls i les paraules: “borumballa” o el “vit helicoïdal”. 
La suavitat amb què encara els assumptes ens fa veure que la provocació o el pamflet no són tècniques habituals de Mira. La suavitat en la forma és tècnica antiga. 
Totes les aportacions són fines:-“El tempo de la novel·la està ben trobat” 
– A què s’assembla ? a un pas-doble ?  un xa-xa-xa ? una simfonia ?
Riem. Anotem els excessos, els allargaments innecessaris.
 Acabem amb un acudit jueu, una mica vulgar, que ens permet riure fins a la convulsió imparable . Algun dia l’explicaré en aquestes pàgines. 



dimecres, 13 de maig de 2015

La resistència íntima.

IL·LUMINACIÓ I RESISTÈNCIA.



Al meu entendre, el darrer llibre de Josep Maria Esquirol intitulat  La resistència íntima“ és una pura delícia perquè formula una teoria comprensible que defensa la casa com l’espai privat perfectament complementari i necessari per a crear l’espai públic; perquè expressa una visió de l’home interessantíssima, afirmant la seua vulnerabilitat com a element essencial del seu ésser : no hi ha caiguda original, hi ha feblesa constitutiva de la natura humà, i , per acabar, expressa molt bé una teoria del llenguatge que depassa la mera comunicació o la mera expressió de “proposicions” i s’endinsa en el  el llenguatge que té cura d’un mateix, i dels altres. El llenguatge que cicatritza les ferides.  
   El vaig llegir en unes llunyanes vacances de Setmana Santa reparadores després d’un hivern molt fred i llarg. Vaig acabar-ne les darreres línies, conscientment exposat al sol últim , cremant i bellíssim, del capvespre a l’ermita de Montalegre, en estat de pura exaltació en aquell mirador formidable del Mont-roig. Entenc com Ramon Llull sentí una il·luminació a un puig semblant a aquest . A Puig de Randa Llull sentí la il·luminació del seu Art, a Montalegre – sense voler-m’hi comparar- vaig sentir la il·luminació del poder reparador del llenguatge.  El llenguatge és la casa de l’home, escrigué el professor Josep Maria Esquirol . La casa és l’espai de la cura de si mateix.  Comprenc que els puigs són llocs que provoquen unes il·luminacions especials. És literal : la llum solar en tots els seus matisos i bellesa – la llum del Paradiso del Dante - ; la lectura dels pensadors com ara aquest, en proximitat . Acte seguit, vaig recordar el meu professor de ioga, inesperadament desaparegut del gimnàs on impartia classes , i vaig iniciar una seguida d’exercicis, tot agraint el benestar que sentia.
Tot el que s’ hi escriu em sembla digne de ser dit de nit, en plana fosca, i sota els estels, després d’una tempesta, amb llamps i trons al lluny. Tempesta al lluny es torna melodia. Vull dir que el pensament del llibre és orientador com qui passeja, feliçment acompanyat, per una plana circumdada de fosca i, al lluny, un llamp brillant esquinça de llum el cel opac.
El volum s’allunya de la concepció àrida o massa acadèmica, normal en els llibres de filosofia.  En si mateix, la lectura del llibre és curativa, confortant.





El cap de Súnion, en una fotografia excel·lent d'una amiga, des del mar .









La mirada. L'horta. Caminar.


La Marxa del segrià. 

Ps. Òbviament, la fotografia no pertany al Segrià, però l'estany dolomític il·lustra meravellosament l'article per bé que no s'hi refereixi directament.

Entre les múltiples formes que pren la llum solar sobre les consciències humanes es pot observar l’eclosió verdíssima dels sembrats, la floració de les pereres llimoneres- dites així perquè com els llimoners, i els cítrics en general, presenten diverses florades-; les excursions populars massives, l’expansió dels shorts- un short dut per una noia en flor és la subtilesa de l’instint ; l’aparició dels culs madurs, apomats, amb flonjors de núvols, però amb una voluntat d’assentar-se sobre la terra i, last but non least, els cossos estrenats de fa poc amb enlairament de columna vertebral àtica i cabellera dòrica fins al cul.
La natura no para d’expandir-se, créixer i anunciar-se amb veus d’ocells ben afinades. La intuïció de Shopenhauer sembla certa : La natura cerca la propagació de l’espècie, però li interessen molt poc les cabòries de l’individu. l’anàlisi segons la qual la ciència és l’intent de reduir al màxim aquesta incertesa i atzar per mitjà del pensament i l’abstracció també sembla encertada.
Una excursió popular de primavera és sovint una excitació del pensament, un entrenament de la mirada i una mena d’exercici de les cames del cervell. Si en la nostra herència genètica disposem d’un fascinant rotllo de papirus de l’ADN que ens va desplegant en el decurs de la vida, uns elements nous i vivaços, el llenguatge, les nostres mans, i les nostres cames caminadores, introdueixen algunes variables noves en l’evolució programada per l’herència. L’ull, que no para de mirar, és també programat perquè instintivament presti més atenció als shorts que no pas als sembrats clapejats de roselles. I la veritat, la meua mirada quedava imantada per uns shorts brevíssims d’un color negre que mostraven la perfecció d’un cul. El meu ull obeïa l’instint.
La natura és incertesa i atzar. La cultura és una ferida que obre pel mig l’horta : autopista o trens d’alta velocitat. Sobre els plans dels secans d’ Alfés, a banda esquerra mirava els sembrats d’ordi d’una verdor excitada i agrícola que acabava per confondre’s amb el verd novell dels àlbers ; a la banda dreta, el secà atrotinat clapejat per la grogor de les argelagues i els cards .
Els bancals que han deixat de conrear-se de fa anys presenten una mena de selva d’arbres fruiters sense esporgar. Una elegia de la civilització perduda. Arbres brancuts, allargats, vells, incapaços per a la floració i el fruit.
En una torre a la vora d’un autopista- la roba estesa sobre el terrat-, dos vells miraven, primers ullexcitats, després desatents, la corrua allargada de caminadors multicolors : en la quietud, l’atenció s’aquieta  

dimarts, 12 de maig de 2015

Balzac i el capital humà.





 “Il capitale umano” dirigit per Paolo Pirzi (1964), amb una formidable cabassada de premis a Itàlia, feliçment importa l’acció de Connecticut cap a una regió italiana del nord  : Brianza, a la Lombardia. És un dels encerts del film.
 Basada en una novel·la d’ Stephen Amidon intitulada “Human capital", és una crítica inquietant implacable als efectes del diner. Una enginyosa història narrada des de quatre punts de vista.  És obra balzaquiana: humor negre sobre el valor omnipresent del diner; el vell assumpte de voler  ascendir ansiosament en  l'escala social. 
 Hi sorgeixen la fúria del Diner cobdiciat , les ganes de tenir-ne més, la capacitat reparadora del Diner- via xantatge i l’astúcia; la seva capacitat destructora i alienadora. ) 
És la constatació que  a penes res no ha quedat dret en aquest començament de segle XXI sinó l’estàtua immarcescible i daurada del Diner, amb els peus de fang.  
Una trama ben lligada i jeràrquica : quatre personatges nuclears, que després és ampliada a dos personatges col·laterals, i un personatge pacient, accidentat, mort.
La burgesia financera és la que queda ben retratada; la classe mitjana, ansiosa  d’ascendir, queda esperpenticament mostrada; la joventut descerebrada queda ben il.luminada ; el lumpen  tanpoc queda il·lès . Un aire d’estupidesa plana per totes les classes socials - excepció feta del marginat i la noia, d’ulls brillants.
És una peli sense altra èpica que un atzar capriciós, sense déus. Com si, de cop, el significat de civilització hagués quedat colpejat pel Déu Diner.
La trama l’engega un ciclista que  se’n torna  a casa després del torn de nit, atropellat per un 4x4 furient,. 
Contada des de diverses perspectives, la història va desvelant els malentesos . Res no és exactament el que sembla a primer cop d’ull :  Serena, una noia que té uns pits  tibants de pruna clàudia, té prou criteri per adonar-se de la buidor del fill del gran financer Massimiliano Bernaschi, la burgesia especuladora que ens ha dut a l’abisme. ( Una mena de Gran Gatsby amb glamur del luxe  i una magnífica mansió amb piscina sumptuosa, en un turó – i els cotxes alemanys en seguici.)   
Personatge estúpid i ofendós, el pare de Serena, dit Dino, vol incorporar-se a aquesta burgesia “ de la mansió de la colina “ a través de la filla i el tennis. La feblesa sentimental del rics- la dona Carla Bernaschi; el vell teatre buit...
Com més la penses i com més en llegeixes crítiques, més t’agrada. I més la recomanes.