diumenge, 19 d’abril de 2015

Eufòria Rosa

Eufòria rosa.
Predisposat per les paraules d’Anna Saez, que n’havia escrit un article elogiós, vaig fer una passejada certament agrícola, poètica i floral, si se’m permet dir-ho sense cursileria, pels presseguers florits del  baix segrià.
Prenent l’antiga carretera nacional en direcció a Alcarràs,  passat Torres de Segre, i seguint la carretera del pantà d’ Utxesa hi trobareu, tot just en un trencall  a mà dreta, la indicació d’Aitona, per la banda esquerra del riu Segre- mirant des de la ciutat de Lleida.
Des d’allí en endavant, efímerament podreu gaudir d’una eclosió eufòrica de rosa en diversos matisos i gradacions : del rosa esvaït al rosa pujat, una mica eròtic, carnós i presumit. La densitat de presseguers en flor és magnífica, espectacular, una mica aclaparadora i tot. És un paisatge efímer i tonificant, amb contrast amb un reng de pins o un tossal pelat pel bestiar.
Les terrasses dels bancals, en diversos estrats, poden aconseguir, per pura intuïció o atzar, unes variacions del rosa encantadores. Si ensopegueu alguna tarda quieta, de solitud solar, llavors presenta alguna cosa de màgica explosió de llum. En dia de festa, és un món calmat de flors, de ciclistes virolats de diumenge al matí.
Són matins una mica mòrbids, lleganyosos, de llunyanies esborrades. Només el vents escombra aquestes imperfeccions de la llum i dilata el paisatge cap a les muntanyes coronades de neu.
Des de l’esquerra del Segre, els pobles del baix segrià queden difuminats, llunyans, terrosos, amb els edificis nous de les cooperatives i les velles i ostentoses esglésies barroques com a signes de la Història.
Els presseguers són esporgats i arrenglerats en formació  militar pels pagesos per a la utilitat industrial dels fruits. La floració no arriba a la luxúria esbojarrada d’algunes pruneres pèrsiques dels jardins i voreres de Lleida- un excés sense fruit. I tanmateix, són d’una meravellosa bellesa encantadora que s’ha de gaudir en companyia.
Hi vaig anar amb una amiga, amant dels paisatges encantadors, amb la càmera a la mà. I després en vaig penjar les fotos al facebook : és el signe dels nous temps. Facebook és una mena de pati de veïns de casa italiana dels anys vint, o de la Barcelona del 1890 i escaig, amb escala interior i patis plens de joves, canalla  a manta, crits , ulls esbatanats  i olor de sofregit .



dimarts, 14 d’abril de 2015

Llegir lentament.




Llegir lentament.




“La lectura com a pregària” de Joan-Carles Mèlich és un dels llibres més interessants de la temporada literària.
El títol és enganyós, o maliciós: “pregària” és, a la pràctica, un rés, una oració, entre el catolicisme habitual. Un afer que poc o res té a veure amb el pensament o la reflexió escrita tal com s’expressa en el volum petit, amanós, amb voluntat de llibre d’hores.
Escrit  amb el mestratge explícit dels “Apunts” d’ Elias Canetti, l’autor tenyeix aquesta reflexió escrita- aquest “fragment”– de l’aurèola de les litúrgies laiques: quaderns triats i ploma amb tinta lila. Són manies dels escriptors mitjanament productives. Formes de donar forma a les volutes de fum del pensament a-sistemàtic. 
Ací, la pregària és un assumpte íntim, de timbre religiós, aparentment desordenat, que transita pel costat de l’heterodòxia moderada, de la pregunta  rumiada, de la revelació lluminosa.
El tirat del volum és “filosòfic”: la posició vertebral del volum sosté que la filosofia es pot llegir i estudiar d’una altra manera : a través dels grans novel·listes i creadors . Kafka, Dostoievski, Freud, Beckett, Nietzsche són alguns dels autors citats.
D’aquesta posició central se’n deriven algunes actituds interessants : la lectura lenta : Nietzsche i Wittgenstein només posen una condició als lectors : que els llegeixin lentament. 
La mateixa lectura del llibre incita a la relectura . El fragment, que voreja l’aforisme, evoca les lectures sincopades, els trossos dels salms bíblics, en el sentit que atorguen a l’ànim un to d’esperit. Una tonalitat emotiva pròpia del pensament divagatori, basat en la vida mateixa, dissonant, paradoxal, narratiu. 
Aquesta estructura en forma de fragments no permet la ressenya ni el resum : l’assumpte del llibre s’esmuny, s’escola, no es deixa atrapar. Només es pot citar. Res més. 
 De tant en tant, hi ha una il·luminació – més aviat una acceptació d’una perplexitat : “ ser ètic és no saber què fer “ o “ Viure és no saber com viure.”
Entre el millor del volum, hi ha els apunts sobre una lectura . Per exemple, escriu sobre “Tot esperant Godot” de Samuel Beckett :  “Hi ha en Godot un posicionament ètic expressat en la frase que diu Vladimir  gairebé al final de l’obra :” L’aire és ple dels nostres crits. Però el costum és una gran sordina”. Esfereïdor .   



SÍMBOLS. Un dia especialment abstrús vaig a cercar un llibre nou de poesia a les lleixes semi ocultes de la llibreria . Prenc el bell volum nou d’Anna Gual intitulat “Símbol 47”, publicat per La breu edicions  el 2015. La poesia d’Anna Gual, nascuda l’any 1986, és escrita fora dels paràmetres habituals de la poesia diguem-ne “tradicional”, per entendre’ns . La seua obra és volgudament críptica per als que no en coneixem certes claus ocultes. Naturalment, la sorpresa en encarar la seua lectura és paral·lela a l’encenall de preguntes que fulguren al davant : per què aquesta poeta jove escriu així ? per què no segueix el camins dels altres poetes coneguts ? per què aquestes perplexitats ?La resposta la dóna l’enèsima repetició dels tòpics habituals que llegeixes en els poetes menors. La repetició acaba produint una mena de crosta d’insensibilitat que no és sinó carn morta.  Per exemple, el volum  nou de Salvador Oliva intitulat “Poesia i veritat” és un llibre nou que parla de poetes i de formes antigues, amb les seues manies personals, tan entranyables. Té il·luminacions, però, en conjunt, no val. És una repetició acadèmica caduca. Davant d’aquestes repeticions es comprèn la recerca experimental d’Anna Gual, de tipus místic, en què la paraula dita té molt valor, que s’ha d’interpretar dessota dels fluxos habituals. Per exemple, a “Transfusió” hi ha un poema que mostra a les clares el seu estil :“Imagina unes mans perforades/on en lloc de sang hi cauen paraules./Per tant l’escriptor /és un trau/que evoca mots./un pou que escup llenguatge./I les paraules /són també forat i fan forat.”L’escriptor, doncs, és “un trau que evoca mots”. ( També podria ser “un trau que evoca morts”.)La racionalització – subproducte aquós de la racionalitat- ha quedat abolida . El poeta s’escriu mentre prova de precipitar-se en cingleres del llenguatge que l’aboquen a un buit immensament bell – un buit en què el lector participa activament. S’hi sent a prop. El viu. El suscita. L’entén. La lectura d’aquesta poesia se situa en un moviment diferent : rumiar-s’hi. Retornar cíclicament a la lectura. Admetre concèntricament una altra forma de guariment. “Cal ser meticulós per guarir./Cal conquistar la paràbola.”  O la paradoxa  més intensa : “Al cim de la set, /omplir-se d’aigua la boca. /I escopir-la.”O el lema bellíssim que clou, obrint-lo,  el volum :  “Blat i ordi”“Reconstrueix el que es trenca.Fes néixer el que demana ser.”

versos .

VERSOS REVERSOS. Les formes del poeta Francesc Gelonch i Bosch, que ha publicat fa poc “La mandra no és un ocell”, no con...